Barcelona: Bellesa i Oblit va sobre història i iconografía dels monuments de Barcelona. Fruit de l'eròtica del fracàs, el text va destinat als amants de Barcelona, sobretot aquells que viuen la ciutat entre l'orgull i el desencís.
La segona part del text titulada "Barcelona, la construcció d'una ciutat" té quatre subcapítols i configura la morfologia de la ciutat passant per les primeres "etapes constructores" de la ciutat:
2.4. Va de carrers
El que ara és la plaça Sant Jaume i els seus entorns, on hi ha l’Ajuntament ila Generalitat , sembla
que ja hauria estat assentament iber, després seu del fòrum romà i també
mesquita major durant els cent anys d’estada musulmana a Barcelona. A Ciutat Vella trobem els carrers
del Call -que en hebreu vol dir “comunitat”, on s’establiren els jueus a Barcelona-.
També trobem el carrer Ciutat, Ferran o del Bisbe, i places com la de Jaume I o
Ramon Berenguer III el Gran. Si bé a Ciutat Vella els carrers són de caire més institucional, la
toponimia dels barris de la
Ribera i del Born fa més referència als gremis d’artesans:
Carders, Boters, Escudellers; a famílies adinerades com els Montcada; o al·ludeixen
a evidents aspectes comercials, com el carrer del Comerç.
El que ara és la plaça Sant Jaume i els seus entorns, on hi ha l’Ajuntament i
Els gremis eren associacions d’artesans que s’ajudaven en cas de malaltia, viudetat o altres vicissituds. Són els avantpassats dels sindicats actuals, salvant les distàncies. Com a curiositat, destacar que per construir
 |
| http://acraciamistica.jmsans.com/arbre-oficis.html |
Al Raval, on s’hi establirà la comunitat musulmana integrada a la ciutat després de la reconquesta catalana del 801, hi havia convents i horts. Al barri del Raval trobem uns antiquíssims camins que es van adaptar a l’entramat urbà actual, com el que avui és el carrer Hospital i altres que al·ludeixen al tragí dels camins i activitats, com el carrer Carretes o la plaça del Pes de la palla. La paraula Raval prové de l’àrab “rabad”, que vol dir “fora muralla”.
Com a curiositat, destacar que a l’Edat Mitja gairebé ningú sabia llegir ni escriure. Per això, es posava la cara d’una dona esculpida al carrer per indicar que a prop hi havia un prostíbul: se’n diuen carasses i pel barri de la Ribera n’hi ha una que pesa cent quilos.
Enfilant el tema, al carrer dels
Tallers de l’Edat Mitja i per qüestions pràctiques, s’hi estaven talladors de
carn, terrissers, teulers i ollers, tot i que, el gran gruix d’artesans estava
al barri de la Ribera. Al carrer dels Tallers s’hi
passejaven les meuques fins que al 1326, quan Pere III “el Cerimoniós”, signa
una sentència que fa que siguin expulsades de la zona. Al segle XVIII, Carles III, obliga a les prostitutes a identificar-se i
d’aquí que, en espanyol, es digués “ir de picos pardos”, pels pics marronosos
dels posaven als seus vestits.
A la Barcelona
del XIX hi havia “cases de barrets” que, segons Joan Amades, eren bordells
camuflats: sembla que en aquelles tendes tots els barrets tenien el mateix
preu. Si un home entrava i pagava amb una moneda més alta de la del preu del
barret, s’entenia que aquell senyor ja sabia on anava i se’l feia passar al bordell.
Si bé, doncs, fins aleshores els
carrers havien estat nombrats espontàniament, en la construcció de l’Eixample, s’atorga
a Víctor Balaguer l’honor de posar els noms als carrers.
Balaguer era un
entusiasta historiador, poeta, polític i cronista de Barcelona. Com a il·lustre
representant de la
Renaixença catalana, Balaguer
va fer un homenatge al gloriós passat medieval català a través dels carrers de
l’Eixample. Pretenia redescobrir als catalans la seva pròpia identitat
nacional.
El nomenclàtor original, extraviat, era harmoniós i unitari. A
l’alterar-se el pla Cerdà, s’alterà la nomenclatura dels carrers, cosa que
Balaguer va lamentar profundament. Dels 66 noms de carrers per l’Eixample, 48
són de Balaguer, 6 són de dubtosa autoria i 12 és segur que no són seus.
I narrant l’esplendor del Casal de
Barcelona, Balaguer dibuixà a l’Eixample la història medieval de la ciutat. Seguirem doncs, els carrers
principals de l’Eixample, de mar a muntanya, per l’antic camí de Gràcia i des
de la plaça de Catalunya, que no estava prevista en el pla Cerdà i, com passa
sovint a la ciutat, fou obra d’una reivindicació ciutadana. Balaguer
digué al respecte que la gent en deia d’aquells terrenys la plaça de Catalunya
i preveia que, algún dia, allà, probablement hi hauria una plaça que es diria
així.
Arrencant de la plaça de Catalunya, en perpendicular al passeig de Gràcia i
del cantó Besòs, trobem el carrer de
Casp, que ens parla del compromís amb els Trastàmara castellans que
dinamita la dinastia del Casal de Barcelona al 1412.
Només una miqueta més enllà, paral·lel al Passeig de Gràcia, un carrer per
a Pau Claris, president de la Generalitat de
Catalunya que declarà la guerra anomenada “dels Segadors”.
Seguidament, trobem una de les artèries vials de la ciutat: la Gran
Via de Les Corts
Catalanes, que eren l’òrgan legislatiu del Principat de Catalunya i van
exercir el seu poder del 1283 al 1714. Són l’antecedent de l’actual Parlament
de Catalunya, situat actualment i no per casualitat, al bell mig del Parc de la Ciutadella , a l’edifici
que havia estat l’antic arsenal de la fortalesa militar de la Ciutadella , erigida per
Felip V després del setge de Barcelona de l’11 de setembre de 1714.
Seguint muntanya amunt, trobem el
carrer de la Diputació , que fa
referència a la Diputació
del General del Principat de Catalunya. Va néixer com a òrgan fiscal i financer
el 1289 i va subvencionar guerres contra Castella com la Guerra Civil Catalana
1462-72 i la Guerra
dels Segadors, al 1640.
 |
| http://pedagogia0-6.blogspot.com.es/2009/05/jaume-i.html |
Més tard, les associacions les
presidiren ciutadans rellevants i acabaran essent cent persones a qui el govern
reconeix els consells. El Consell de
Cent serà abolit després de 1714 i no s’ha recuperat mai més perquè potser,
a la nostra vila ja no n’hi queden d’homes honrats.
El carrer Aragó fa referència al Regne d’Aragó, que acaba fusionant-se amb
els territoris del Casal de Barcelona en l’enllaç de Peronella i Ramon
Berenguer IV al segle XII. Tot i així, cada regne s’administrava autònomament. Els carrers de València i Mallorca parlen de les conquestes de Jaume I “el
Conqueridor”, al segle XIII. Com a curiositat, Jaume I va conquerir Mallorca amb només 17 anys.
Provença fou un comtat inscrit al Casal de Barcelona per l’enllaç
matrimonial de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença, el 1112. El comtat del Rosselló fou heretat al segle XII i al XIII. El Papa concedeix Còrsega a Jaume II.
Altres territoris
mediterranis annexats entre el segle XIII i el XV es troben a la dreta de
l’Eixample. Per exemple: Nàpols, Sicília
i Sardenya. També hi trobem homes d’armes de renom com en Roger de Flor o
en Roger de Llúria.
Aquest és l'últim subcapítol de "Barcelona, la construcció d'una ciutat". Si vols passar al capítol següent, visita les fonts vuitcentistes. Si vols tafanejar l'Índex de Barcelona: Bellesa i Oblit, tria i remena!
Aquest és l'últim subcapítol de "Barcelona, la construcció d'una ciutat". Si vols passar al capítol següent, visita les fonts vuitcentistes. Si vols tafanejar l'Índex de Barcelona: Bellesa i Oblit, tria i remena!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada