Pedra a pedra, record a record: reflexions sobre l'acció veïnal a Barcelona

Fa uns dies comentava que a "Barcelona: tenim un problema". Lluny del meu optimisme, el problema s'ha fet més gros: alimentat pel cinisme, la repressió i la tergiversació informativa de l'oligarquia imperant. Barcelona és una ciutat esquizofrènica, bipolar: una marca que no representa massa a aquell que hi viu o veu més enllà de la Sagrada Família i del Park Güell.

Vaig treballar al Barcelona Bus Turístic durant quatre anys i sé -de primera mà-, les males pràctiques de les empreses -entre elles TMB- que gestionen un servei precari i pompós a parts iguals: tartanes que facturen millonades, interrogatoris, cultura de la por i de la precarietat. 



L'única cosa que preocupa als administradors de la ciutat és la imatge, la percepció que en té el món de Barcelona. És per això que Barcelona és la ciutat de les façanes, on tot es fa de cara a la galeria...on la pols s'amaga sota la catifa dia sí, dia també. 

Fa uns deu anys es feia fora els veïns de Ciutat Vella per posar-hi hotels i pisos turístics en un mobbing immobiliari incentivat per la corrupció política i el lobby hoteler, depredadors de la jungla urbana. El "gòtic" va ser un invent del segle XX, una primigènia estratègia de marca, una ficció que els turistes fan realitat. Mentre Ciutat Vella es reventa amb l'especulació urbanística i el passeig de Gràcia es posa de gala per rebre els creueristes, els veïns, com sempre, han de reivindicar els espais on viuen...

ESPAIS DE MEMÒRIA URBANA

Memòria és vida i eternitat: i d'aquí que sigui un artefacte perillós de manipular. La construcció de la memòria és un procés de digestió lenta on ni les persones ni els esdeveniments moren si són recordats: segueixen vius als pensaments de les persones. I per això la memòria és sovint la causa principal dels enfrontaments entre polítics i ciutadans. I normalment esclaten quan les paraules teixides als discursos polítics es desfilen amb la realitat més quotidiana: empobriment, atur, especulació, desnonaments, abusos de poder...

La ciutat de Barcelona té una llarguíssima tradició en la reivindicació dels espais públics o en l'evitar enderrocaments d'edificis que formen part de la memòria col·lectiva, patrimoni humà de la ciutat. Al llarg de la seva història, trobem tot un corpus de movilitzacions socials fruit dels menyspreu i dels abusos de l'administració cap als seus ciutadans. Per recordar-ne algunes m'ajudaré de l'article de l'@arqueoleg titulat "Cinc reflexions sobre Can Vies". La tercera diu així:

"3.- Les revoltes socials son el principal tret identitari de Barcelona. Ni modernisme, ni Olimpíades, ni punyetes. La Ciutat Comtal no es va guanyar el sobrenom de “Rosa de Foc” en concursos florals, precisament. Sense ni mirar bibliografia em venen al cap: Revoltes antisemites i progoms (1391), Motins de la Biga i la Busca  (1425-136), Corpus de Sang (1640), Bullangues anticlericals (1835), Revolta civil contra les polítiques lliurecanvistes d’Espartero (1842), Revolta de les Quintes (1870), Setmana Tràgica (1909), Vaga General de 1917, Vaga de la Canadenca (1919), Revolució Social Antifeixista (1936), Fets de Maig (1937), Caputxinada (1966), Mobilitzacions Antiglobalització contra el Banc Mundial (2001), assalt al Parlament per membres del 15M (2011). Per tant, que ningú em vingui ara fent-se el sorprès ni amb falòrnies etnicistes com “Els catalans som un poble alegre i pacífic” que no cola."

Sabies que al passeig de Gràcia antigament el passeig central era per on passejaven les persones? Els cavalls, carruatges i primers automòbils circulaven pels laterals...fins que va interessar vendres cotxes, és clar...Sabies que la font de Ceres va ser enretirada del passeig de Gràcia per facilitar les maniobres militars i atacar la població? Després de la Revolta de les Quintes (1870) la font es va traslladar al Poble-Sec: els militars no van poder acomodar els canons per abatre els graciencs que no tenien els diners suficients per pagar i lliurar-se de ser recrutats. Els militars es van queixar a l'Ajuntament i aquest va moure l'escultura de lloc...

Sabies que la ciutat va ser bombardejada en més d'una ocasió des del Castell i des de la Ciutadella? És per això que hi ha lleons dempeus i en posició d'alerta al monument de Colom, però només els que miren al Castell i a la Ciutadella...Res no és casualitat: els espais urbans i el seu art públic rememoren fets històrics, esdeveniments i els seus personatges. Per això s'erigeixen i per això s'enderroquen...perquè són símbols, icones on descansa la memòria.

"CONTRA L'ESPAI PÚBLIC I LA CIUTAT"

Al catàleg de l'exposició "La reconquesta d'Europa. Espai públic urbà, 1980-1999", que es va celebrar al CCCB al 1999, trobem un interessantíssim article d'Albert García Espuche "La reconquesta d'Europa: per què l'espai públic?". A l'apartat titulat "Contra l'espai públic i la ciutat", llegim com la vida ciutadana se sotmet gradualment a la vida circulatòria:

"Així, de forma inexorable i convençuda, la via pública, tal com el segle xix l'havia concebuda, perd el seu caràcter plurifuncional. Havia servit per a distribuir els serveis públics i per a facilitar una nova dimensió de la sociabilitat, una dimensió moderna i cosmopolita. En reduir les seves capacitats a la dimensió circulatòria, el carrer esdevé una carretera i renuncia a la seva vocació d'espai públic."

"Al darrere d'aquesta transformació es produeix una autèntica revolució en la forma d'utilitzar la ciutat i en la mentalitat mateixa dels seus usuaris. A poc a poc, es va introduint com a natural i necessari quelcom que no existia: la prioritat dels vehicles per davant dels vianants. Els ciutadans són reduïts, en el moment de l'ús de l'espai públic, a vianants, és a dir a persones que fan camí per una via."

ELS VAPORS DE SANTS: DOS CASOS D'ÈXIT 

Sants és un barri obrer que va començar a créixer arrel de les fàbriques que s'hi anaven instal·lant: en un principi, les fàbriques se situaven al bell mig de la ciutat però els fums, el tragí i les reivindicacions van ser traslladats al que avui són els barris de Sants i el Poblenou, on el gran gruix dels espais eren ocupats per fàbriques immenses on hi treballaven milers de persones d'aquí i d'allà. Dues fàbriques emblemàtiques van ser erigides a Sants per la burgesia de l'època: el Vapor Vell i el Vapor Nou. 

El Vell, avui és una biblioteca i una escola, però tenia que ser uns grans magatzems. Tot i que ja s'havia elaborat un pla parcial per construir el centre comercial al 1977, l'associació de veïns l'impugna i reivindica l'espai durant vint anys. Es fan manifestacions i altre actes relacionats del 1984 al 1986: fins i tot el 1985 s'hi fa una acampada...Finalment, l'edifici és declarat patrimoni i es cedeix al veïnat com a equipament municipal. La biblioteca va començar a funcionar l'any 2000. 

El Vapor Nou o l'Espanya Industrial era també una fàbrica dedicada al tèxtil: hi van arribar a treballar 2500 persones. Al 1854 hi va haver la primera vaga a la fàbrica: va durar una setmana. La fàbrica va tancar als anys vuitanta i, al solar, l'alcalde hi volia construir 10.000 pisos. Els veïns reivindiquen l'espai i, finalment, al 1985 s'inaugura el parc de l'Espanya Industrial. Segons Josep Mª Huertas: "Una de les més boniques històries de moviment popular". 

A Sants, per reivindicació popular, s'han recuperat molts espais que han estat destinats a equipaments culturals. Trobem una petita descripció de cadascun d'ells a l'exposició que es va fer al 2009 titulada "Barcelona: 40 anys d'acció veïnal". Entre el centenar d'actuacions, trobem, a Sants: els Vapors, Les Cotxeres, la Biblioteca Francesc Boix i el Mercat de les flors I no molt lluny de Sants, a l'Eixample, la Casa Golferichs. A Sant Martí dels Provençals, per exemple, trobem: Can Saladrigues, Can Ricart i Ca l'Aranyó. 

Segons en Jaume Fabre, periodista i historiador: "Sense oblidar importants derrotes ciutadanes, a Barcelona es reivindiquen un centenar de conquestes veïnals que han canviat la ciutat i que es poden identificar clarament sobre el mapa del barri en forma d'espais, edificis i equipaments que, sense la lluita ciutadana no existirien". 

MILLOR TURISTES QUE VEÏNS

Per què, per a l'Ajuntament, són millors els turistes que els ciutadans? Perquè la memòria dels turistes es limita a 4 ó 5 dies de visita i el que la ciutat els proposa és una cara de Barcelona amable, plaent, de gaudi. Si bé compartim els mateixos espais, turistes i veïns vivim la ciutat diferentment: si un turista es queixa al bus turístic, per exemple, se li ofereix una fulla de reclamacions que, en la majoria dels casos, és rebutjada. Si han d'estar-se uns dies, no es prenen la molèstia d'omplir els formularis i portar-los on toca. 

Recordo el cas de dues turistes franceses, una en cadira de rodes. S'esperaven a la línia verda del Fòrum i el bus amb el que arribavem era una jardinera. El meu conductor no sabia com funcionava la rampa; van arribar altres busos i altres conductors i van intentar obrir-la, però res. Quan li vaig dir a la noia que a nosaltres ens faria un favor si es queixava, perquè si ens queixavem nosaltres, no ens feien cas, em va dir, atavalada, que no, que no calia...

La realitat que veuen els turistes, doncs, no és la realitat dels veïns. La màxima preocupació d'un turista a Barcelona és que no li robin la cartera; la màxima aspiració d'un ciutadà de Barcelona es que siguin preses en consideració les seves reivindicacions sobre el patrimoni i es destinin els espais a equipaments culturals. La privatització de la ciutat, però, no fa més que espoliar a tort i a dret...I quan no és el Güell és el Castell, i axí, anar sumant...La usurpació de la cultura i els espais és la "Marca Barcelona" a combatre. I fa com una mena d'esgarrifança el clip aquell del ViscA Barcelona..."Una ciutat que m'escolta"...fina ironia...Pura façana...Desengany rere desengany, un efecte amb causa.

UN SUSPENS PER A L'ALCALDE

A principis d'any el diari Ara feia una entrevista a Lluís Permanyer titulada "Amb les franquícies el paisatge barceloní ha perdut molt". En ella, entre altres coses, se li preguntava: 

-Quina nota li posa a l'alcalde Trias? 

-Un suspens. No ha entès aquesta ciutat. No la té al cap. (...) No està preparat i no es prepararà mai: fa tants anys que hi és que ja veus que no dóna més de sí. 

Buscant el link de l'article d'en Permanyer, m'he topat amb una emissió de la Cadena Ser on la intervenció de l'alcalde fa una vergonya aliena inaguantable. Data del novembre de 2013 i es titula: "Xavier Trías: Barcelona es una ciudad decana en la comunicación". Primer en Lluís Permanyer parla de la història del Palauet Albéniz i després, l'alcalde, fa una reivindicació del patrimoni...de segons quin per a segons qui, és clar...Com si fos l'apuntador, en Permanyer ha de fer un apunt a l'alcalde per recordar-li que els jardins del Palauet sí que poden ser visitats pel populatxo un matí per setmana. El Palauet, però, no. Ara bé, si ve "gent important" a la ciutat se li deixa el Palauet, amb la condició, és clar, de convidar a l'alcalde...Quina vergonyeta...

Per arrodonir, al final de la conversa, el bon Xavier, tot cofoi, ens parla d'Smart Cities...i s'emociona tot dient que Barcelona és una ciutat Smart que vetlla per la seva ciutadania: ara ja podrem pagar el pàrquing o la zona verda smartment...ves per on, el bon Xavier, fent la vida dels barcelonins més confortable...

TENDÈNCIES: L'ECONOMIA COL·LABORATIVA

Els experts en tendències i empresaris, als congressos i ponències, parlen avui de Tech Trends, eHealt i Social TV; de Big Data i privacitat de dades...però també de la transformació de les organitzacions i d'economia col·laborativa. Per a qui no estigui al cas, el futur de l'economia col·laborativa es debat aquest juny a Girona en el marc del Fòrum Impulsa, que té per hashtag #impulsa2014. D'altra banda, al fòrum turístic d'aquest any, per exemple, com a menú de tendències hi havia la proliferació d'aplicacions mòbils, la gamificació, la reputació on-line i el turisme col·laboratiu.

El problema més gran, però, que té l'economia col·laborativa a casa nostra són els "grups de pressió", empreses i institucions de tall tradicional que veuen amenaçats els seus enquistats privilegis. El món, però, no s'atura i sembla, -com sempre-, que n'hi ha que volen canviar-ho tot perquè no canvïi res...Així ho vaig transmetre al meu darrer article sobre les jornades del BDigital World Congress, on em vaig encendre en dues ocasions: 

1. El Keynote Speaker del segon dia, Paul Walborsky de Gigaom, explicava tendències clau. Després de parlar de nanorobots, de Quantified Self, de context, disseny i experiències, va especificar que arribava la sociabilització local i global. I afegia que "S'ha de preguntar a la comunitat el que necessita"...El mateix dia que escoltava això al congrés, em tremolava tota la casa per culpa de l'helicòpter dels mossos: paradoxes de la vida, l'Ajuntament d'una de les ciutats més trendies del món, havia decidir desallotjar un espai reivindicat on s'expressa la sociabilització social que el keynote dibuixava...

2. Durant el debat sobre innovació digital, que vaig percebre banal ratllant el ridícul -i en un context de crispació veïnal que es viu al barri de Sants aquests dies- no vaig poder evitar escriure: 

I tots els ponents s'omplen la boca amb paraules majúscules a mig mastegar: Ecosistema, Qualitat, Cultura, Oportunitats... "Hay un cambio cultural pendiente", afegia un altre mentre tots reien...Jo no li trobo la gràcia...Tenim un problema enorme a nivell planetari...de què riuen tant aquests senyors?...Les ciutats no són smart sinó la gent que hi viu...Sobra corrupció i falta transparència, diàleg, bona voluntat i ganes de treballar...En resum, seguim en la mateixa línia del cromanyó 2.0: ments prehistòriques atrapades en cossos tecnològics...