5. El Jardí de les Hespèrides_BCN: Bellesa i Oblit

Barcelona: Bellesa i Oblit va sobre història i iconografía dels monuments de Barcelona. Fruit de l'eròtica del fracàs, el text va destinat als amants de Barcelona, sobretot aquells que viuen la ciutat entre l'orgull i el desencís. 

Aquest cinquè capítol és un monogràfic sobre "El Jardí de le Hespèrides" de Barcelona, executat per Gaudí a finals del segle XIX. Aquest "jardí" són els Pavellons Güell de l'Avinguda de Pedralbes. 

Per Cadis ubicaven els grecs el mitològic Jardí de les Hespèrides. El situaven per la Península Ibèrica perquè era la terra coneguda més occidental, per on el sol es ponia. Més enllà del Jardí i de les columnes d’Hèrcules, a l’època, només hi havia Terra Incògnita i el Mare Tenebrosum. A la Península, també ubicaven els antics grecs l’Hades, l’infern. Les Hespèrides eren unes nimfes encarregades de cuidar un arbre que donava com a fruit unes preciades pomes d’or. El jardí on hi havia l’arbre era custodiat per Lladó, un drac de cent caps que no dormia mai. 

El Jardí de les Hespèrides era propietat de Tetis i aquesta el regalà a Hera per les seves noces amb Zeus, espòs i germà. Tetis és una titànide, germana de Cronos (Saturn) i, per tant, tieta de Zeus i Hera. A les terres de ponent, a la casa de Tetis, arriba cada vespre l’Àuriga solar. En realitat, Zeus estava enamorat de Tetis però sabia que, del fruit de la seva unió, naixeria aquell que el destronaria. I així, Zeus es va casar amb la seva germana Hera, que matava el temps fent la vida impossible a les amants i els fills bastards de Zeus, especialment a Heracles. I d’aquí, entre altres coses, que en l’imaginari cristià s’associï el Jardí de les Hespèrides amb la idea de paradís: amb dones, pomes, serps i enganys.

Cap a mitjans del segle XIX, Joan Güell adquireix unes masies als terrenys que avui conformen la zona universitària, des del Palau Reial i els pavellons Güell fins al Camp Nou i des dels límits de la ciutat fins aproximadament al que ara és la plaça Pío XII.

Joan Martorell, mestre de Gaudí, construeix un palauet indià on ara hi ha l’edifici del Palau reial. Dins dels jardins del palau Gaudí va erigir una font dedicada a Hèrcules. Al 1918, Eusebi Güell, fill de l’empresari i polític Joan Güell, és nomenat comte de Barcelona i, en agraïment, regala el palauet a la Corona. L’actual Palau reial de Pedralbes tenia que ser la residència a Alfons XIII, però amb la República del 1931, l’Ajuntament hi munta el Museu d’Arts Decoratives i, a la Dictadura, Franco fa del palauet la seva residència barcelonina, que més que un palau, semblava el Pentàgon.

Els pavellons Güell, construïts entre 1884 i 1887, són la primera obra monumental gaudiniana. L’arquitecte compensa la senzillesa dels materials amb un estudiat ús del color i, a més de l’elegància decorativa, l’estructura presenta noves solucions estructurals d’arcs diafragmàtics entre voltes parabòliques. L’obra no només fou bella i funcional sinó una novetat arquitectònica revolucionària a l’època.

Tocant a l’avinguda de Pedralbes, en els terrenys del que avui és el Palau reial, Antoni Gaudí, amic d’Eusebi Güell, construeix les cavallerisses de l’antic palauet indià entre 1884 i 1887. Pocs anys abans, Jacint Verdaguer, havia dedicat  L’Atlàntida al seu amic Antonio López, sogre d’Eusebi Güell. A la mort de l’empresari, Eusebi encarrega a Gaudí un edifici en homenatge al seu sogre i el geni de Reus, per concebre la seva obra, es va inspirar en el cant segon de L’Altàntida i en els treballs d’Hèrcules.

En el seu cinquè treball, l’heroi grec havia de netejar, en un dia, uns estables que havien tingut tres mil caps de bestiar i feia trenta anys que ningú netejava. Fent servir el seu enginy i la seva força, Hèrcules, per netejar-los, va desviar un riu. D’aquí, les cavallerisses dels pavellons Güell que, en realitat, són una metàfora de l’obra titànica d’Antonio López, que va construir un imperi.

El treball de les cavallerisses va ser invalidat i Hèrcules en va haver de fer un altre: anar a buscar tres pomes d’or al Jardí de les Hespèrides. I així, Gaudí recuperà el cant segon de L’Atlàntida, titulat justament L’Hort de les Hespèrides, on Verdaguer interpreta lliurement les peripècies de l’Heracles grec, que anomena Alcides. En el pilar dret de la porta dels pavellons Güell trobem l’arbre dels fruits d’or. Sorprenentment, l’arbre està fet d’antimoni, un material molt tòxic, poc comú i molt venerat pels alquimistes.

Una obra cabdal de la alquímia, de principis del segle XVII, es titula justament “Currus Triumphalis Antimonii”, el carro triomfal de l’antimoni. L’autor fou l’alquimista i monjo benedictí Basilius Valentinus, que creia que l’antimoni era un remei per a totes les malalties. Estudis contemporanis han confirmat els experiments de Valentinus i, l’antimoni, seguint unes precises manipulacions, deixa de ser tòxic i es converteix en un remei molt eficaç per a moltes coses. Ja ho diu el refranyer: “la dosi fa el verí”. 

Els textos d’alquímia, però, no són de fàcil interpretació ja que, per qüestions d’hermetisme, al llenguatge alquímic, es codificava la manipulació dels metalls en clau mitològica i, de vegades, molt críptica.

El símbol de l’antimoni sembla que representa els quatre elements que se sostenen per l’esfera, que simbolitza el cercle de la vida, la naturalesa, el món. Per això, en astronomia, aquest símbol és el del planeta terra. Si capgirem el símbol, n’obtenim un altre, “el mirall de Venus”, que avui associem amb el símbol femení per excel·lència.

Aquest símbol també el trobem vinculat a la iconografia egípcia on l’anj, símbol de la vida, era associat al déu “terrissaire” Jnum, “el que modela”, manifestació de Ra a la posta de sol, on els grecs situaran el jardí de les Hespèrides. Jnum crea l’humà i li posa l’anj al front per donar-li la vida. 

Al misticisme judaic, un símbol i una lletra perduts permetien donar la vida. L’anj egipci es vincularà al caduceu d’Hermes i les dues serps enroscades, que també és relacionat amb el distintiu farmacèutic per excel·lència: la copa envoltada per una serp.

Hermes, protector de Dionís, déu vital romà associat a la fertilitat, la primavera, la vida; el caduceu, símbol de poder; i les serps, la saviesa, la regeneració. Amb tota aquesta parafernàlia sígnica, Gaudí, summament místic, sembla pretendre l’apoteosi d’Antonio López, el venerat sogre del seu mecenes i amic.

Els fruits d’or al jardí de Verdaguer són una metàfora de les riqueses del primer marquès de Comillas i estan simbolitzades per taronges enlloc de pomes. A la iconografia pictòrica renaixentista les taronges són símbol de riquesa, com és el cas dels Arnolfini. També eren conegudes com "les pomes d'Adam", però el pecat se santificava amb el matrimoni cristià. A la versió del mite del jardí de Verdaguer, Alcides roba les pomes del jardí ell mateix. Diu Verdaguer al cant segon:

                “Mes cal (açó li deya socavantli una fossa)
                         cal que, per ferli oferta plasent, del taronger
                 que entre esmeragdes mostra sa fruyta d'or més rossa,

                  n’arribes de puntetes lo cimeral á haver”

Sota del taronger i just al costat de la porta, dins d’un octògon, hi ha una “G” decorada amb motius florals que al·ludeixen al prestigiós certamen on Verdaguer va guanyar el premi per la seva Atlàntida, els Jocs Florals. La “G”, evidentment, marca territori i potser també és la lletra que la tradició judaica diu que, junt amb el símbol, potser l’antimoni, es pot donar la vida. Per on entraven els carros de cavalls, trobem una porta de ferro forjat en forma de drac: és Lladó, el guardià del jardí, originàriament policromat.

El seu cos dibuixa les constel·lacions del Drac i d’Hèrcules i, la cua, la de l’Óssa Menor, l’estrella més brillant de la qual és Polaris, gairebé 2500 vegades més lluminosa que el sol i que es situa a més de 400 anys llum de la Terra. I perquè no hi hagi cap dubte al respecte del traç de l’Óssa, Gaudí n’assenyala les estrelles amb boles de punxes.

El mànec de la porta és la pota davantera del drac i es movia amb una sèrie de corrioles. En paraules de Joan Bergós: “(…) la boca oberta amenaçadora, les ales i les potes ungloses; una d’aquestes es mou espantosa quan es fa girar la porta, puix que això tensa una cadena que actua sobre la palanca”.

El traç de la pota davantera correspon, amb pulcritud, a la genuflexió representada a la constel·lació d’Hèrcules. I amb la genuflexió, la reconciliació amb Hera i l’ascensió a l’Olimp, al paradís, per tota l’eternitat. Al seu onzè treball, Hèrcules va ser enviat a agafar tres pomes del Jardí les Hespèrides, que havia estat el regal de noces de Tetis a Hera, l’eterna perseguidora d’Hèrcules.

Ningú sabia on era el Jardí i Hèrcules va navegar en direcció ponent per les illes del Mediterrani, matant gegants i monstres. Finalment, l’heroi troba Nereu, que tot ho sap i en tot es transforma. El captura fins que aquest li diu on es troba el jardí.

De camí cap al jardí, Hèrcules allibera a Prometeu i, aquest, en agraïment, aconsella a Hèrcules trobar Atles per tal que recollís les pomes per ell perquè creia que les Hespèrides eren les seves filles. Prometeu va robar el foc de l’Olimp i el va donar als humans: d’aquí el seu càstig, que una àliga, símbol de Zeus, li mengi el fetge un dia rere l’altre. A l’època ja devien saber que si secciones un tros de fetge, les cèl·lules hepàtiques es reprodueixen fins a tornar-li al fetge la seva mida habitual. (A la imatge, Atles a l'esquerra i Prometeu a la dreta).  

Atles fou un tità que va combatre contra el victoriós Zeus i aquest el va castigar a sostenir eternament el món sobre les seves espatlles. “Aguanta’m un momentet la volta celest i et vaig a buscar les pomes”, digué Atles a Hèrcules lliurant-se així del seu càstig. Quan va tornar amb les pomes, Atles no va voler tornar a sostenir el món sobre les seves espatlles i Hèrcules, que no només era fort i valent, sinó astut, li diu a Atles que s’està molt rebé aguantant el món i que n’està tant content, però “deixa’m lligar-me les cintes del cap millor per tal d’estar més confortable..”

I fruit de l’engany, inspirat potser per Hermes, Atles continuà sostenint el món sobre les seves espatlles i Hèrcules aconseguí les pomes d’or del Jardí de les Hespèrides mentre Zeus es meravellava del seu fill des de l’Olimp. 

Segons l’arquitecte Joan Bassegoda i Nonell, a la finca s’hi representen també les Hespèrides, el càstig de les quals fou ser convertides en arbres: un salze, un pollancre i un om, els arbres que decoren els  jardins dels Pavellons Güell. 

També l’Hera implacable està representada a les parets de l’edifici. La deessa tenia a les seves ordres el monstre Argos, que tenia cent ulls. Mort Argos, Hera col·loca els ulls del monstre a la cua d’un paó, que a partir de llavors, aquest animal està vinculat a la vigilància i és un atribut d’Hera. En un to cremòs, la façana dibuixa, curiosament, “els ulls dels paons”. 

La porta per la que entraven les persones a la finca de la família Güell era més avall, baixant per l’avinguda de Pedralbes direcció l’actual Diagonal. 

El mànec de la porta té forma de drac que sosté una clau i, a sobre de la porta, la inscripció resa: Hortus Hesperidum. Però per aquesta porta ja no hi passa mai ningú: és sempre tancada i dóna a l’aparcament de la UB. 


ACTUALITZACIÓ (29 abril 2014): Fins aquí arriba el contingut que he publicat al blog sobre el llibre d'iconografia que vaig escriure pels meus excompanys del bus turístic i que vaig titular "Barcelona: Bellesa i Oblit". El contingut que no està publicat al blog serà reciclat per elaborar rutes culturals gamificades. Fins i tot, potser, es publica en paper. Tot plegat, forma part d'un projecte transmèdia de turisme cultural anomenat BCN2a2 (Barcelona, Tu a tu).