És la segona vegada que tinc el plaer d’escoltar en Manuel
Forcano. La primera, va ser a la llibreria La
Impossible, on presentava la seva traducció de “El Gòlem i els fets miraculosos del Maharal de Praga”, traduït al
català de l’hebreu. Avui, però, era el CCCB que, dins el seu cicle de conferències
#CiutatOberta, acollia al poeta i traductor per parlar de “La traducció i el mite de Babel”.
El mite de la Torre de Babel neix per explicar la
diversitat cultural focalitzant en el bastió de tota cultura, la llengua. S’explica
que, un principi, tota la humanitat parlava la mateixa llengua; però, desafiant
a Déu, alguns homes van intentar construir una torre prou alta per arribar al
Cel i Déu els va castigar fent que no s’entenguéssin entre ells,
impossibilitant així la culminació de la seva obra.
El mite sempre ha estat vist com un càstig diví i una
llosa humana, com un mal major. I per això, la figura del traductor representa
un guaridor de penes, un atrevit mediador que hi intenta posar remei, unes
vegades amb més fortuna que altres. Analitzant les diverses maneres d’interpretar
un text -com la traducció del mite bíblic de la Torre de Babel en la tradició
jueva-, podrem apreciar la importància de la figura del traductor a la història
de la humanitat.
EL CONTEXT I EL MITE
Al 586 aC Nabucodonosor II envaeix Jerusalem i, com era
habitual a l’època, després de matar part de la població i destruir el seu
temple, s’emporta esclaus com a botí de guerra. A causa de diverses invasions
per l’estil, en Nabucodonosor II havia fet de Babilònia un improvisat fòrum de
les cultures que devia impressionar molt als jueus de l’època que allà van
aterrar.
Babilònia, a l’època, era una ciutat de 850 hectàrees i
mig milió d’habitants; 400 metres de muralla la envoltaven i els seus murs
feien més de 7 metres d’alçada. El temple babilònic d’Esagila (mot d’origen
sumeri que significa “la casa que aixeca el cap al cel”) fou construït en temps
d’Hammurabi, al segle XVIII aC. Era un complex sagrat culminat amb un gran ziggurat
i estava dedicat a Marduk; tenia una alçada de 91 metres amb els seus 7 pisos
i, de cada cantó, feia 92 metres de llarg. El temple devia causar gran
admiració entre els deportats estrangers que arribaven a la ciutat: Babilònia,
a l’època, era una ciutat que avui diríem “cosmopolita”, -salvant les
distàncies- una Nova York, una Londres: un encreuament de cultures que, tot i
que forçat, devia ser cosa digna de veure.
El mite de la Torre de Babel, doncs, podria ser un record
transmès per la tradició hebraica fruit d’aquest impacte: de veure tal ciutat
magna, amb tal torre gegant i tal gresol de cultures representat per una pila
de persones d’arreu del món que tenien la seva pila de maneres de fer les coses.
En el fons, el mite dóna sentit a la diversitat cultural dins la tradició
hebraica, una cultura on la llengua de Déu era l’hebreu, la llengua també de
Moisés i de la Torà.
En un apunt etimològic, babal, en hebreu, significa “confusió” i, d’aquí, Babel. Se suposa
que va ser Nimrod, “el rey rebel” i fill de Cuix, nét de Cam i besnét de Noé
que va construir la famosa Torre de Babel. Segons La Bíblia fou el primer cabdill de la Terra i tan jueus com
musulmans diuen que va fundar Babilònia fa uns 4500 anys. També se’l considera
el fill maleït de Cam, començant ben d’hora el racisme, ja que Cam serà esclau
dels seus germans i, alhora, el representant del “negre africà sotmès”, ja que
també es considera pare dels pobles africans de raça negra, com Jàfet ho és
dels “occidentals europeus” i Sem dels pobles semites.
Diu exactament el Gènesis 10, vers 8: “Cus engendrà Nemrod, —33→ que fou el primer heroi a la terra. 9 Era un caçador valent davant Jahvè. Per
això, diuen: «Com Nemrod, caçador valent davant Jahvè». 10 Les primícies del seu reialme foren Babel,
Arac, Acad i Calan, al país de Senaar. 11 D'aquest país, va partir cap a Assur i
va edificar Nínive, Rehobot-Ir, Cala 12 i també Resèn, entre Nínive i Cala: és
la gran ciutat.”
La tradició religiosa retrata el mite als seus textos més
sagrats: a la bíblica, se’ns presenta una ciutat i la seva torre, on la
supèrbia humana és castigada per Déu. S’explica que la “generació de la
secessió” són els homes que van intentar construir la torre i pujar al Cel.
Abraham i els seus no veien amb bons ulls l’empresa i se’n van desentendre.
Babel representa tradicionalment la dispersió en l’explicació
de la diversitat però, en realitat, La
Bíblia només dedica 9 versos per explicar el mite: el cert és que els
rabins que el van reinterpretar i adaptar i, amb el temps, van acabar
modificant una història que va acabar essent molt coneguda. On no passa és a l’Alcorà,
on només surt de passada i l’ensumem de refiló en un parell de sures, com a la
28, on apareix una torre de maons per confrontar Moisès; també es fa referència
a un indret malèfic que podem associar amb Babilònia, però, a exceptuant
aquestes minúcies, l’Alcorà no representa l’escena com ho fa la tradició judeocristiana
ni, de bon tros, com ens ha arribat impregnada d’adaptacions dels rabins
posteriors, que han carregat el mite amb una potent pirotècnia mítica.
Diu La Bíblia al seu Gènesis 11, del primer vers al novè:
“11 La torre de Babel26 .— 1 Tota la terra se servia d'una mateixa
llengua i d'unes mateixes paraules. 2 Quan partiren de l'orient trobaren
una plana a la terra de Senaar i s'hi establiren. 3 Aleshores es digueren els uns als
altres «Som-hi, fem maons i coguem-los al foc». El maó els serví de pedra, i
l'asfalt, de morter. 4 Després digueren: —34→
«Edifiquen-nos una ciutat i una torre el cim de la qual arribi fins al cel, i
fem-nos un nom a fi que no ens dispersem per tota la terra». 5 Aleshores Jahvè baixà per veure la
ciutat i la torre que edificaven els homes. 6 I Jahvè digué: «Tots ells formen un
sol poble i parlen una mateixa llengua. Si comencen amb aquesta empresa, cap
projecte ja no els serà impossible. 7 Baixem i confonguem-los aquí mateix
el llenguatge perquè no s'entenguin entre ells». 8 Jahvè els va dispersar d'allí per
tota l'extensió de la terra, i van cessar d'edificar la ciutat. 9 Per això, fou anomenada Babel27 , perquè allà Jahvè va confondre el
llenguatge de tota la terra i d'allà els va dispersar per tota l'extensió de la
terra.”
ALTRES
VERSIONS
En
altres versions del mite també s’explica que s’aixeca la torre per por a un
segon diluvi. I, per això, s’ha de fer més alta que l’Ararat, que és on va
quedar l’Arca del primer diluvi. Moltes cultures han intentat explicar el fet
de la diversitat lingüística i, en el cas dels tolteques, curiosament, la por a
un segon diluvi també es fa patent i també explica construccions de torres que
pretenien arribar al Cel.
Els
asteques, per exemple, expliquen que, després de l’arribada d’un colom la gent
va començar a parlar diferent; per l’Amazones es contava que això va passar
quan algú va menjar uns ous de colibrí; els tolteques, curiosament, construeixen
una torre per arribar al Cel tement un segon diluvi; els bantú africans
pensaven que alguns embogien a causa de la fam severa i començaven, així, a
parlar llengües estranyes; els aborígens australians, però, pensen que va ser quan van
matar la bruixa que apagava els focs i se’n van menjar els budells. A partir d’allà,
els va caure al damunt la maledicció de la diversitat lingüística...
En
algunes altres explicacions, però, la torre cau pel vent; i en unes altres, es
crema i s’enfonsa quedant-ne només les runes. L’original del mite de la Torre
de Babel el trobem a la cultura sumèria, on Merkart, com Nimrod, és un
caçador-rei. Si bé el mite es va popularitzar a través del text bíblic, no n’és
original, com tampoc ho són Les 1001 nits, que no són àrabs sinó perses, i es
deia “El llibre dels 1000 mites”. A Europa, però, es va popularitzar a partir
de la traducció francesa de 1704.
Una
altra peça de traducció que ha resultat d’importància ha estat la pedra Rosetta,
que va ser confiscada a Napoleó com a botí de guerra i encara avui s’exhibeix a
Londres com un trofeu ineludible i eina històrica d’incalculable valor.
LA
FIGURA DEL TRADUCTOR
El
traductor és la persona que, en paraules de Forcano: “transporta el sentit d’un missatge d’una llengua a una altra” i és
el que es dedica a “decidir com dir”.
I afegeix que s’ha basar en la fidelitat i la transparència. En una entrevista al Núvol, diu el poeta i traductor: “Hi
ha una frase del Talmud molt bonica: “qui tradueix literalment és un mentider,
qui afegeix res, un blasfem”. Per tant, el traductor, és sempre i ha de ser
sempre un mentider i un blasfem alhora, perquè ha de trobar un símil que més o
menys aporti el que possiblement sembli a priori intraduïble”.
Normalment,
com hem anat veient, no se solen conservar els originals dels textos sinó les
còpies, còpies de còpies i adaptacions. Ja al primer mil·lenni abans de Crist,
es va traduir el Gilgamesh, una epopeia provinent del sud-est asiàtic. A
mitjans del segle XIX l’arqueologia es posa de moda i s’espolia a tort i a dret.
George Smith, assiriòleg anglès, va fer una troballa que no acabava de creure i
que el feia sortir del seu estudi cada dos per tres per saltar i córrer pel jardí,
d’estressat que estava amb la troballa: en unes tauletes d’argila va
trobar i traduir una versió de l’epopeia del Gilgamesh on s’explicava el
passatge bíblic del Diluvi (tauleta 9) de la mateixa manera que al venerat text
sagrat. La troballa va ser tota una commoció i va trigar 20 anys a ser
publicada.
Cap al 1900 la controvèrsia va esclatar amb l’article titulat “Bable und Bible”, de l’assiriòleg alemany Friedrich Delitzsch, on
es qüestionava què fou abans si Babel o la Bíblia, és a dir, que si els relats
del Gilgamesh daten d’abans dels textos religiosos judeocristians, el Diluvi
Universal tampoc seria una història originàriament bíblica, sinó una adquisició
d’una font anterior que també fou copiada anteriorment d’un mite provinent del
sud-est asiàtic. L’omnipotència bíblica flaquejava.
DOGMÀTICS
ERRORS DE TRADUCCIÓ
Per
parlar d’altres traduccions que han quedat immortalitzades en l’inconscient
col·lectiu, podem parlar de la traducció de La
Bíblia. De la traducció grega de l’original judaica s’explica als textos
apòcrifs de la Carta d’Aristeas, que
ens arriba per Flavi Josep.
L’obra
explica que el bibliotecari d’Alexandria, via Ptolomeu II Filadelf, demana a 72
savis que es desplacin des de Jerusalem a Egipte per tal de traduir la llei
hebrea al grec, coneguda com La Bíblia
dels Setanta o la “Septuaginta”. Es
diu que els savis, per separat, van escriure 72 textos iguals en 72 dies,
acabant tots alhora. I si un s’havia equivocat en un lloc, els altres 71 també,
tal era la precisió i el domini del text que allotjava la paraula de Déu. No se
sap si la història és certa però aquesta traducció diuen que és el primer text que menciona
la Biblioteca d’Alexandria.
Però
a l’època, l’ofici de traductor encara no era assentat i els savis de la
traducció grega (del segle III aC) no tenien la missió de traslladar sinó d’explicar. La versió que es va fer era més extensa que l’original hebreu i
més interpretada. Una de les errades de traducció més colpidores i que posa en
joc el dogma cristià de la virginitat de Maria és la traducció de “noia jove”
per “verge”...Tradicionalment, les joves verges eren mares de déus en altres
cultures, com a l’egípcia, per exemple. Al text original, en hebreu, diu “noia
jove” i s’ha traduït per “verge”. I, en aquest cas, tot i que el culte a la
verge va ser instaurat “oficialment” a mitjans del segle XIX, és un dogma molt
interioritzat i, tal errada de traducció, crea una situació incòmode de
transmetre perquè afecta a un dogma i pilar de la creença cristiana...
LA
BÍBLIA, MARCO POLO I ELS ÀRABS
Del
grec, Sant Jerònim tradueix la que s’anomena Vulgata i és la que després es va
traduir en llengües vernàcules. Això no va passa amb l’Alcorà, per exemple,
perquè degut a la musicalitat del text, entre altres coses, no pot ser traduït:
tothom se’l sap en la versió original.
Una
altra traducció que ens ha arribat de La
Bíblia a partir de la grega és la de Luter, que la publica al 1522 creant
gran controvèrsia. Al traduir-la i apropar-la al poble, Luter avançava l’alfabetització
dels que practicaven el protestantisme. Els catòlics tenien que anar a missa a
escoltar els sermons: primer en llatí i després en llengua vernàcula, però no
tenien accés al text. En canvi, els protestants aprenien dels textos ells
mateixos, el que fomentava la lectura i, de retruc, que Finlàndia, poc desprès,
per posar un exemple, tingués una taxa d’alfabetització del 70%...
Una
traducció que també s’ha fet famosa, a més dels relats de Les 1001 nits, és el dels viatges de Marco Polo que, si bé van ser
escrits en llengua vernacular, no se’n conserva l’original sinó una traducció
impregnada del llenguatge de la novel·la de cavalleria. El llibre es va traduir
al català, a l’anglès i al francès.
D’altra
banda, destacar uns magnífics traductors: els àrabs. Gràcies a que podien
traduir del siríac, tot i que no sabien grec, les seves traduccions van
circular i van arribar a Europa. Tenim testimoni de l’escola de traductors de
Toledo, un indret que també era una mena de fòrum de les cultures on jueus,
musulmans i cristians convivien i, és més, estudiaven nigromància i/o traduïen
textos de l’àrab. Aquests textos i els seus coneixements que, a través de la
traducció es fan intel·ligibles, marcaran el caràcter científic i filosòfic que
culmina amb el Renaixement i el seu tarannà humanístic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada