3.4. Ceres. Les fonts vuitcentistes_BCN: Bellesa i Oblit

Els monuments autònoms més antics de Barcelona són les seves fonts vuitcentistes, que van guarnir la ciutat commemorant l'arribada d'aigua potable des de Montcada per abastir la ciutat.

Els monuments més antics de Barcelona són:

3.1. La font de Santa Eulàlia (1673/1685/1951)
3.2. La font d'Hèrcules (1797)
3.3. La font del Vell o del Xato (1816)
3.4. La font de Ceres (1826)
3.5. La font de Galceran Marquet (1851)
3.6. La font del Geni Català (1856)

Ceres és la deessa de la fertilitat llatina assimilada de la grega Demèter que, al seu temps, fou assimilada del culte a Ishtar, deessa babilònica de l’amor, la guerra i la fertilitat. D’Ishtar deriven divinitats com Afrodita -la Venus llatina-, la Inanna sumèria, l’Anahit Armènia, l’Astarté fenícia o l’Isis egípcia. D’Isthar deriven “estelar”, “estrella”, “Esther”, “Itziar” i està associada a la constel·lació de “virgo”. És associada al culte a la lluna.

Si bé el passeig Nou de l’Esplanada fou inaugurat el 1789, sent el primer passeig construït expressament amb aspecte monumental, cap al 1823 es va començar a urbanitzar l’antic camí de Gràcia amb un passeig central pels vianants i carrers laterals pels carruatges.

Per decorar la cruïlla del passeig de Gràcia amb Provença, entre 1825 i 1830, es va instal·lar la font de Ceres, obra de l’escultor Celdoni Guixà i executada en pedra de Montjuïc. Al seu voltant es concentraren les tropes que van combatre la revolta de les quintes a Gràcia, però com que la font dificultava les maniobres militars, va ser enretirada i muntada de nou a la plaça Blasco de Garay del Poble Sec.

Finalment, al 1919 va ser traslladada a Montjuïc i col·locada a la plaça del Mirador del Llobregat, l’antiga plaça del Polvorí que va ser rebatejada de nou com a plaça Sant Jordi pel Sant Jordi nu a cavall que Josep Llimona va esculpir al 1924.

Ceres tenia una filla, Persèfone o Prosèrpina. Plutó, germà de Júpiter i déu dels inferns, s’enamora d’ella i la rapta. Ceres, deessa de la fertilitat, en la busca de la seva filla, oblida fer florir els camps i la terra es torna erma. Finalment, els déus acorden la custòdia compartida: Prosèrpina estarà als inferns mig any i l’altre mig amb Ceres. I aquesta és l’explicació mitològica de les estacions de l’any: els mesos que Prosèrpina està amb Plutó als inferns, Ceres, tota trista i desganada, deixa erms els camps; però quan la seva filla torna al seu costat, de l’alegria, fa esclatar la primavera i tornen l’escalfor, els fruits i la joia.

Els atributs de Ceres a l’escultura de Guixà són les espigues de blat i la diadema. Al basament de la font, trobem quatre animals marins que recorden al monstre Ceto, com el del brollador de la font d’Hèrcules. Curiosament, als peus de Ceres es representen dos rèptils monstruosos que fan de brolladors i que recorden la iconografia cristiana de la verge Maria. 

Als peus de les verges sovint es representen serps simbolitzant el triomf sobre “el mal” tot i que, a les cultures anteriors al cristianisme, la serp era un animal que fascinava per la seva regeneració i era associat a la medicina o la saviesa. Una mitja lluna també se sol representar als peus de les verges en la iconografia cristiana en relació als misteris de la vida i la mort. I el més curiós de tot és que, als peus de l’escultura de la font de Ceres, els caps monstruosos dibuixen una mitja lluna.

La deessa i el monstre reposen sobre una petxina, cosa que recorda a l’estampa clàssica del naixement de Venus. I és així, com el símbols es contaminen entre si i acaben combinant-se en una iconografia sincrètica. 

Si et ve de gust, segueix recorrent les fonts vuitcentistes a través dels links d'aquest capítol, pensa, però, que tens l'Índex a la teva disposició per llegir altres històries sobre art públic i espai urbà. Gràcies pel teu temps!