Translate

dimecres, 26 de febrer del 2014

Sobre la poma de la discòrdia

Per tots és conegut que el fruit de l'arbre prohibit era la poma...o no? 


LA BÍBLIA


Poma amunt, poma avall...diu el Gènesis (Gen. 2:17):   

16 Llavors Jahvè Déu va donar a l'home aquest manament: «Pots menjar de tots els arbres del jardí, 17 però de l'arbre del coneixement del bé i del mal, no en mengis; si un dia en menges, no t'escaparàs pas de la mort»7

I segueix una mica més avall (Gen. 3:3) : 

1 La serp era el més astut de tots els animals salvatges que Jahvè Déu havia fet14. Digué a la dona: «¿Així Déu ha dit que no mengeu de cap dels arbres del jardí?»

2 La dona li respongué: «Podem menjar fruits de tot, els arbres del jardí, 3 però del fruit de l'arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit que no en mengem ni el toquem, perquè moriríem»4 La serp replicà a la dona: "I ca! No morireu pas". 

Doncs bé, a La Bíblia hi ha fruit, hi ha arbre però....i la poma? Doncs no n'hi ha cap... I què ha passat?


diumenge, 23 de febrer del 2014

Corbatas, palurdos y olor a naftalina

Esto es un sin vivir: qué país sin sentido, cuánto retrógrado palurdo calentando silla por doquier: vamos a mamarracho por corbata...Qué país de fachada, qué universo de hedionda naftalina. Qué vergüenza, qué gentuza...

En julio del 2011 un pleno del Congreso me dejaba patidifusa: qué circo, cuánto payaso. Resultó que un diputado fue al Congreso sin corbata para ahorrar energía "a la japonesa". Qué exotismo el japonés, debió también pensar la Infanta mientras se ponía de sushi hasta las cejasOjalá pillaran ese exotismo por otro lado...el de la honestidad, por ejemplo. Más allá de la gastronomía y del vestir, en Japón tienen una tradición vinculada a un código ético. Además del sushi, tienen el bushi, la figura de "el caballero armado", que no lleva corbata sino katana y cuyos principios son la justicia, el coraje, la benevolencia, el respeto, la honestidad, el honor y la lealtad. Dicen las tres últimas líneas de su credo: 

"No tengo armadura, yo hago de la benevolencia mi armadura; no tengo castillo, yo hago de mi mente inamovible mi castillo; no tengo espada, yo hago de mi alma mi espada."


dissabte, 22 de febrer del 2014

I Jornada de crítica cinematogràfica al CCCB (tarda)

Si la sessió del matí de la I Jornada de crítica cinematogràfica es titulava: "Altres veus, altres àmbits: àrees inexplorades de la crítica", la de la tarda es titulava: "La crítica en guerra: problemes que condueixen a la desprofessionalització". Intervenien Carlos F. Heredero, de Caimán, Cuadernos de cine, per parlar de "La premsa especialitzada: reptes i problemes"; Xavi Serra, de l'Ara, sobre "Ser crítica a la premsa generalista"; Conxita Casanovas, de RNE, de com "Sobreviure en els mitjans audiovisuals (i no morir a l'intent, ha afegit)"; Miquel Martí Freixas, de Blogs & Docs, per parlar de "La vida online" i, finalment, Fabián Nevado, del Sindicat de Periodistes, amb "Assessoria laboral: problemes i dubtes". 

La tarda no es presentava molt alegre, que diguem... 


I Jornada de crítica cinematogràfica al CCCB (matí)

Avui, a Barcelona, se celebrava per primer cop una jornada de crítica cinematogràfica: l'organitzava l'Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics (ACCEC). Es presentava una jornada en dues parts: al matí, de 10h30 a 13h, a "Altres veus, altres àmbits: àrees inexplorades de la crítica", Mónica Jordan moderava quatre ponents: en Carlos Losilla amb "La importància del passat: anàlisi històrica i recuperació de la memòria crítica"; Joan M. Minguet, president de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA); Laura Fernández que, a més de publicar a El Cultural d'El Mundo també escriu a Vanity Fair i, per últim, Nicolás Ruiz, de Cineuá, que ens ha parlat de la videocrítica. 


divendres, 21 de febrer del 2014

Pepephone i el "colmo" de la fidelizació

Acabo de llegir un article de Pablo Herreros titulat: "Pepephone rompe la baraja" on explica la decisió presa per la companyia telefònica de portar a judici a Vodafone per incumpliment de contracte. A més, Pepephone, ha decidit unilateralment abandonar Vodafone per afiliar-se amb Yoigo i Movistar per tal que els seus clients tinguin accés a la tecnologia 4G. L'article d'Herreros, poques hores després, havia rebut 28.000 visites, havia estat retuitejat 1.200 vegades i havia obtingut uns 4.400 "Me gusta". 

"Cometemos un suicidio para nuestros accionistas" diu Pedro Serrahíma, director general de Pepephone, "porque además el proceso va a ser costosísimo y no tenemos ni idea de si ganaremos la vía judicial, pero nos da igual. Hacemos lo que debemos".


dijous, 20 de febrer del 2014

(IV) Ricard III: de Caïm a Moriarty (de Freud a Sherlock Holmes)

DE CAÏM A FREUD
Després del pecat, sempre bé –des dels temps d’Adam i Eva- el sentiment culpa i la seva purga és la redempció a través de l'acompliment d'un càstig. Adam va haber de treballar i Eva, de parir amb dolor. Llàstima que a la seva època, Adam i Eva no van poder gaudir del VIP de les bules papals, una mena de Teletac religiós que es va posar de moda cap al segle XV i que, a canvi de diners i d’altres béns, els fidels adinerats podien obtenir una bula, un passi que, a mode de jòquer infalible, permetia contradir a Déu... Amb la bula sota el braç, un podia pecar a voluntat...Els abusos i la corruptela religiosa van causar estralls a tort i a dret. Ja se sap: els camins de Déu que, de tant inescrutables, arriben a posar una mica nerviós. 
El personatge de Ricard III en Corman és tant i tant malèvol que és incapaç de percebre el principi de justícia. La moralina de Corman i la pròpia controvertida figura de Ricard III, fan que el personatge de Price tingui tal dimensió maligna que no pugui trobar repòs enlloc sinó en la pròpia extinció. En una lectura més profunda, també usa Corman els espectres com a autocensura psicològica del personatge, com la seva consciència reprimida que, com els “Sueños de la razón”, també produeixen monstres.
I aquí es pot fer, si es vol, una lectura d’introspecció psicoanalítica, veient en la figura de Ricard, una ànima turmentada que aglutina al seu subconscient crim rera crim, pecat rera pecat, culpa rera culpa. I en la seva incapacitat per exercir justícia, la culpa és tradueix en els espectres que el turmenten. Ja li diu el savi mag que és tot fruit de la seva imaginació...i Ricard embogeix perquè no és capaç de redimir-se de la seva ambició.
En una altra producció una mica més antiga, de 1931, es plasma ja també aquesta lluita entre conscient i subconscient. Parlo de Dr. Jekyll i Mr. Hyde, de Mamoulian. Aquesta pel·lícula beu d’un dels llibres més adaptats de la història: de 1886, L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, d’Stevenson. Poc després, al 1900, el mateix any que moria Oscar Wilde, Sigmund Freud publicava la seva Teoria del psicoanàlisi.


DE FREUD A SHERLOCK HOLMES
Els atacs de bogeria de Ricard empleats per Corman presenten atmòsferes inquietants: un so estrident, una boirina, una superposició, una finestra que el vent fa espetegar, una distorsió de la imatge, un llampec a temps... Corman, el més econòmicament possible, manipulada la imatge en benefici d’un efectisme que ha de transmetre la intriga, la por, l’horror...
Els que no semblen estalviar en recursos són els de la BBC One, que al 2010 van començar a emetre Sherlock, una sèrie de la que s’està rodant la quarta temporada. Revisitant el duet Sherlock-Watson, la cadena porta als investigadors al segle XXI, on fan servir telèfons mòbils, ordinadors portàtils i, tot allò que la contemporaneïtat moderna permet. Viuen on sempre, a Baker St. Els personatges la claven; la modernitat s’hi enfila elegantment i, fins i tot, ha creat escola: Sherlock va començar a sobreimpressionar els SMS o les lectures electròniques. Fins ara, es veia la pantalla o el text que s’hi anava escrivint. Amb aquest nou recurs, l’acció flueix amb més elegància, a més de crear un efecte estètic que també és un recurs narratiu. A partir de Sherlock, moltes produccions, tant al cinema com a la televisió, han fet ús d’aquestes sobreimpressions de text durant l’acció.
Al final de la primera temporada se’ns presenta sorprenentment a l’antagonista ancestral de Sherlock Holmes, en Moriarty. I se’l presenta d’un grotesc estrany per elegant. Tot i que, com a mínim, Moriarty vesteix d’Armani, també té una actitud “infantiloide”, molt “kitch” per histriònica que recorda al clàssic “villano-retro” d’un còmic de Batman i Robin. Moriarty és jove, cínic i esbojarrat, però també un home intel·ligent amb recursos. En realitat, són les dues cares d’una mateixa moneda: tots dos són uns inadaptats amb èxit que, per avorriment de la vida mundana, monten uns ciris que Déu n’hi do...
Un dels ciris més grans que va muntar Moriarty va ser justament a la Torre de Londres, al tercer capítol de la segona temporada “Reichenbach Fall”. Vestit de civil fa com qualsevol turista més que visita les joies de la corona. Es planta davant d’una vitrina que guarda el tron, la corona i el ceptre reials. Veiem perfectament la paraula Londres escrita al clatell de la gorra que porta Moriarty, i quan la càmara fa un gir per la seva gira, apreciem que, al davant, la gorra dibuixa la bandera d’angleterra. Tots els elements són allà? No, falta la banda sonora. I per a l’ocasió, tria acertat Moriarty “La gazza ladra” de Rossini (la garsa lladre), que escolta apassionat davant les joies de la corona.
De cop, a  través d’una aplicació que té per icona l’emblema de la corona britànica, a les 11 en punt del matí, Moriarty fa saltar alhora els sistemes de seguretat del Banc d’Anglaterra, de la presó de Pentoville i de la Torre de Londres. Mentre ningú a la ciutat no se’n sap avenir i la Torre és evacuada pels vigilants, Moriarty es queda a les dependències del “joiam” reial. Un vigilant el veu i l’intentar fer marxar però el malvat Moriarty, fent ús d’un esprai adormidor, el redueix mentre Rossini s’eleva i Moriarty es treu la gorra simbòlicament.
Poc després, una imatge que potser esgarrifa a més d’un membre de la monarquia britànica: la d’un plebeu que, en qüestió de minuts i apretant una sola tecla del mòbil, canvia la gorra de cotó amb la bandereta brodada per la pomposa corona britànica, carregada de pedres precioses. Moriarty és un usurpador puntual i no té cap intenció de treure les joies de lloc: no pretén robar-les, pretén fer un escac mat simbòlic a partir d’una sola imatge.


En la seva bogeria intel·ligent, si  bé és malèvol com la tradicional figura de Ricard III, alhora cau bé l’atreviment, ja que es permet la llicència de desafiar l’status quo; un personatge grotesc per a un acte grotesc que culmina en una estranya usurpació identitària. Dins de l’escena percebem l’absurd de l’acció, la pantomima, el grotesc i la disfressa vers la solemnitat; hi trobem l’engany d’una  jerarquia il·lusòria que es legitima en històries de divinitat que es recullen a la seva maquinària iconogràfica.
Moriarty culmina la seva intrusió amb una coronació grotesca, una revisitació del rei boig Ricard III que, en la seva adaptació plebea, reintrepreta la coronació de Shakespeare, reduint-la al grotesc en un sol pla. El simbolisme de la pantomima recau en l’absurd de la legitimació divina monàrquica a través de la parafernàlia iconogràfica, un enginy retransmès a través de folklore, de les arts i les lletres, i que són fruit d’un substrat latent en l’imaginari col·lectiu.
Amb el pla de Moriarty coronant-se com a rei d’Anglaterra n’hi ha ben bé per llogar-hi cadires i, en la seva bogeria pirotècnica i detonadora, s’entreveu la dimensió intel·ligent i precisa de l’ideal maquiavèl·lic i també la dimensió grotesca de figura malèvola de Ricard III d’Anglaterra.

(III) Ricard III: de Caïm a Moriarty (de Maquiavel a Hèrcules)

DE L’HERÈNCIA MAQUIAVÈL·LICA A L’HÈRCULES MÍTIC
En els seus atacs de bogeria, el Ricard III de Corman és presentat com a un rei dement, ambiciós i corrupte, un assassí ancorat a la seva ànsia de poder que el que fa, fins i tot, matar a la seva pròpia dona, a la que confón amb un esperit malèfic i a qui acaba per escanyar amb les seves pròpies mans, foll com estava.
Al film dels seixanta, l’esposa de Ricard III sembla una “Eva temptadora”, una femme fatale medieval que es passa la pel·lícula incitant al futur rei a pecar desfent-se dels seus contrincants. Ricard, a més de dolent per ambiciós, és presentat geperut i malgirbat, emfatitzant així la seva vilesa. En monstruositats i “obscureses”, hi té en Corman la mà trencada, fent ús, per exemple, del precís contrapicat, de la boirina fantasmagòrica; de l’espectral superposició i d’altres distorsions de la imatge; però també jugant excel·lentment amb la narrativa i alimentant l’imaginari dels arquetips més ancestrals: aquí, però, l’heroi és anti-heroi i la seva redempció no és possible perquè no té consciència de la justícia que, a la pel·lícula és l’heroi invisible que fa tornar boig Ricard encarnant-se en remordiment, en la culpa de la seva pròpia demència. La princesa del conte és, d’un cantó, amorosa amb Ricard: estima el seu marit i per això vol que sigui rei. D’altra banda, “justificant la fi els mitjans”, l’esposa del rei es presenta com instigadora i cap d’operacions. També hi posa Corman un xic d’exotisme, que sempre agrada. I ens presenta un savi àrab, un mag que ens rememora les històries fabuloses de Les mil i un nits. El savi intenta curar Ricard però de seguida s’adona que el rei s’ha tornat boig i veu visions.
El Ricard de Corman s’estimava la seva dona i no la volia matar pas, però la culpa dels seus crims i de la seva ambició l’havien embogit. A més de matar la dona, mata “con alevosía y premeditación” el seu germà i els seus nebots. A National Geogràfic proporcionen un text de Michael Alpert (Universitat de Westminster,Historia NG nº111) que diu: “Su hermano, Eduardo IV, le confió al morir la tutela de sus hijos, pero Ricardo no dudó en adueñarse del trono inglés y hacer asesinar a sus dos sobrinos en la Torre de Londres”.
Altres infanticides famosos són Medea i Hèrcules, amb la diferència que aquest Ricard de Corman mata els seus nebots i tan Medea com Hèrcules maten els propis fills. Medea ho va fer per gelosia, cega d’amor per Jasó; Heracles, com Ricard, també va embogir i, fora de si mateix, matà a la seva estimada família: esposa i fills. És per això que Heracles va haver de fer 12 treballs, són la seva redempció, com el via crucis ho és de Jesús, que mor i, gràcies a la seva seva mort, se suposa que estem salvats...
Qui va fer embogir a Heracles va ser la seva madastra Hera que, casada amb Zeus, sabia que Hèrcules era un dels seus centenars de fills bastards. Hèrcules, però, era diferent de molts, de tots. I Hera, gelosa per naturalesa, persegueix les amants i fills extramatrimonials de Zeus, especialment a Hèrcules i d’aquí el seu nom: Heracles, “la glòria d’Hera”, a qui la deessa no aconseguia doblegar. A diferència de Ricard, finalment Heracles mor i puja al Cel; i fan les paus amb Hera i tots són feliços i mengen anissos... 

  
D’HERACLES A CAÏM
Ara bé, al meu parer, el paradigma del parricida, per pirotècnia del càstig diví, jo diria que és Làmec, descendent de Caïm [el primogènit de Caïm és Henoc, pare de Irad i aquest de Mehujael, pare de Matusalem i aquest de Làmec]
Làmec és fill de Matusalem, primer polígam i pare de Noé. En un espectacular “doblete”, en menys de cinc minuts, es va carregar ascendent i descendent, a Caïm (de qui Làmec era rebésnet) i a Tubal Caïm, que era fill seu i és considerat inventor de l’art de la forja (és l’Hefest bíblic, diguéssim).
La història és la bomba i és recollida al capítol 9 de Los mitos hebreos de Robert Graves i Raphael Patai (jo tinc l’edició d’Alianza -2009, H4103- i és a la pàgina 132):  Làmec era de l’estirp de Caïm i, per tant, bon caçador. Vell i cec seguia caçant guiat pel seu fill Tubal Caïm. Un dia de caça, el seu fill li indica apuntar a una presa que sembla moure’s pels matolls. Tubal indica i Làmec dispara, matant a un home que, segons Tubal Caïm, va descriure “con un cuerno en la frente”, com el Moisés de Michelangelo que no és més que un error de traducció perquè, en hebreu, banya i raig, són la mateixa paraula. Es va malinterpretar, li va arribar a l'artista i així va plasmar el seu Moisès, que més aviat diríem Satanàs, tot banyut i mirada dura. Les banyetes de Moisès, però, em recorden a les de Diana-Artemisa...
Al saber de la marca al front, de seguida va saber Làmec que havia matat el seu antepassat Caïm, que era intocable. Però no va acabar aquí, perquè Làmec, en el seu lament, mata per atzar el seu fill Tubal Caïm. Conscient de la doble desgràcia, així es dirigí a les seves dues esposes Adá i Sil·là “Escuchad mi palabra: Yo maté a un hombre por las heridas que me hizo y a un muchacho por un cardenal que recibí. Caín será vengado siete veces, mas Lámek ki será setenta y siete”.
I “abracadabra”, diu Los mitos hebreos que: “En ese momento la Tierra se abrió y tragó a todos los parientes más cercanos de Caín, excepto a Henoc: es decir, a Irad, a Mejuyael, Metusael y sus familias”. També com per art de màgia, immediatament després, Sil·là pareix a Noé, justament el dia que mor Adam.


(II) Ricard III: de Caïm a Moriarty (de Shakespeare a Maquiavel)

DE SHAKESPEARE A MAQUIAVEL
Per a construir el personatge, Shakespeare s’inspira de Thomas More a la seva obra Historia del rei Ricard III, escrita entre 1513 i 1518. Aquesta visió de rei pervers i malèvol que plasma Shakepeare a partir de More, segueix la moda renaixentista del model maquiavèl·lic i, com sol passar quan la política es deslliga de la moral, el pragmatíssim príncep i perfecte governant del segle XV, es converteix, a ulls del súbdit no instruït, en un tirà despietat.


(I) Ricard III: de Caïm a Moriarty (Shakespeare vs. Corman)

UN RICARD III DESFIGURAT?
Ricard III d’Anglaterra (1452-1485) va ser rei durant poc més de dos anys i va morir en batalla. Amb ell moria també la dinastia del casal de York i, de retruc, la dels Plantegenet. La seva figura sempre ha generat controvèrsia: tot i que no hi ha proves contundents que ho avalin, se li atribueixen crims i injustícies a punta pala: assassina nebots i germans; empresona, tortura, conspira. Tot un saldo, en Richard...


dimecres, 19 de febrer del 2014

Un anacronisme a Tower of London (Corman, 1962)

L’altre dia mirava la pel·lícula de Roger Corman, Tower of London, protagonitzada per Vincent Price en el paper de Ricard III. La de Corman és un remake de la versió del 1939, de Rowland V. Lee. Com a fet curiós, la pel·lícula tenia que ser rodada en color però, al final, es va fer en blanc i negre. A més, per la genial escena de la batalla final, Corman va reciclar metratge de la versió del 39, on també surt Vincent Price fent de duc de Clarence. El personatge de Ricard III també ha estat interpretat –tan al teatre com al cinema com a documentals- per desenes d’actors, entre ells, Al Pacino, Kevin Spacy i Laurence Olivier.



dimarts, 18 de febrer del 2014

"La traducció i el mite de Babel" per Manuel Forcano #CiutatOberta

És la segona vegada que tinc el plaer d’escoltar en Manuel Forcano. La primera, va ser a la llibreria La Impossible, on presentava la seva traducció de El Gòlem i els fets miraculosos del Maharal de Praga, traduït al català de l’hebreu. Avui, però, era el CCCB que, dins el seu cicle de conferències #CiutatOberta, acollia al poeta i traductor per parlar de “La traducció i el mite de Babel”.

El mite de la Torre de Babel neix per explicar la diversitat cultural focalitzant en el bastió de tota cultura, la llengua. S’explica que, un principi, tota la humanitat parlava la mateixa llengua; però, desafiant a Déu, alguns homes van intentar construir una torre prou alta per arribar al Cel i Déu els va castigar fent que no s’entenguéssin entre ells, impossibilitant així la culminació de la seva obra.

El mite sempre ha estat vist com un càstig diví i una llosa humana, com un mal major. I per això, la figura del traductor representa un guaridor de penes, un atrevit mediador que hi intenta posar remei, unes vegades amb més fortuna que altres. Analitzant les diverses maneres d’interpretar un text -com la traducció del mite bíblic de la Torre de Babel en la tradició jueva-, podrem apreciar la importància de la figura del traductor a la història de la humanitat.


dimarts, 11 de febrer del 2014

3.6. El Geni Català. Les fonts vuitcentistes_BCN: Bellesa i Oblit

Els monuments autònoms més antics de Barcelona són les seves fonts vuitcentistes, que van guarnir la ciutat commemorant l'arribada d'aigua potable des de Montcada per abastir la ciutat.

Per ordre d'aparició, tenim:

3.5. Galceran Marquet. Les fonts vuitcentistes_BCN: Bellesa i Oblit

Els monuments autònoms més antics de Barcelona són les seves fonts vuitcentistes, que van guarnir la ciutat commemorant l'arribada d'aigua potable des de Montcada per abastir la ciutat.

Per ordre d'aparició, tenim:


3.4. Ceres. Les fonts vuitcentistes_BCN: Bellesa i Oblit

Els monuments autònoms més antics de Barcelona són les seves fonts vuitcentistes, que van guarnir la ciutat commemorant l'arribada d'aigua potable des de Montcada per abastir la ciutat.

Els monuments més antics de Barcelona són:


3.3. El Xato. Les fonts vuitcentistes_BCN: Bellesa i Oblit

Els monuments autònoms més antics de Barcelona són les seves fonts vuitcentistes, que van guarnir la ciutat commemorant l'arribada d'aigua potable per abastir la ciutat provinent de Montcada.

Per ordre d'aparició, tenim:

3.2.2. De la història al mite (II): la glòria d'Hera i la iconografía hercúlia

Hèrcules és un dels herois més coneguts de la mitologia grega i la seva vida és sorprenent des dels inicis: Zeus, déu dels deús i pendó per excel·lència, va voler seduir Alcmena, una mortal promesa amb Amfitrió, rei de Tirint. Però Alcmena no es volia entregar a Amfitrió abans que aquest vengés els seus germans.

Mentre Amfitrió combatia per l’honor dels germans de la seva promesa, Zeus es va transfigurar en Amfitrió i va seduir Alcmena. Tornant de la batalla, Amfitrió entra a la seva cambra i es troba a la seva dona jaient amb sí mateix. El mateix dia, Alcmena va tenir relacions amb Zeus i amb Amfitrió i d’aquestes unions, nasqueren bessons: Hèrcules, fill de Zeus i Íficles, fill d’Amfitrió.


3.2.1. De la història al mite (I): Hèrcules i la mitologia fundacional de Barcelona

Un dels llegendaris fundadors de la ciutat és el mitològic Hèrcules i la seva Barca nona, la novena barca que, segons la mitologia fundacional, va naufragar a les costes de la muntanya de Montjuïc.

Associat al Melqart fenici, el culte a Hèrcules fou de gran importància a les costes mediterrànies durant l’antiguitat i es van erigir molts temples en el seu honor. Val a dir que sembla que això d’Hèrcules és més aviat un sobrenom, un títol, com “Duce” o “Kaiser” i que a l’antiguitat, hi havia reis que adoptaven aquest títol. De fet, molts historiadors, quan es refereixen a la fundació de Barcelona per Hèrcules, no li atribueixen a l’heroi mitològic registrat pels grecs a partir del segle VIII ANE sinó a un personatge històric del segle XVIII ANE, un tal Hèrcules Libi que va venir d’Egipte.


3.2. Hèrcules. Les fonts vuitcentistes_BCN: Bellesa i Oblit

Els monuments autònoms més antics de Barcelona són les seves fonts vuitcentistes, que van guarnir la ciutat commemorant l'arribada d'aigua potable des de Montcada per abastir la ciutat.

Per ordre d'aparició trobem:

3.1. Santa Eulàlia. Les fonts vuitcentistes_BCN: Bellesa i Oblit

Els monuments autònoms més antics de Barcelona són les seves fonts vuitcentistes, que van guarnir la ciutat commemorant l'arribada d'aigua potable des de Montcada per abastir la ciutat.

Per ordre d'aparició, tenim:

3. Les fonts vuitcentistes_BCN: Bellesa i Oblit

Barcelona: Bellesa i Oblit va sobre història i iconografía dels monuments de Barcelona. Fruit de l'eròtica del fracàs, el text va destinat als amants de Barcelona, sobretot a aquells que viuen la ciutat entre l'orgull i el desencís. 

Aquí comença el cos del text -i la segona segona part- on es parla de les primeres representacions monumentals d'art públic barceloní. A la primera part del text, però, trobem els Preliminars amb les seves "Limitacions" i una "Panoràmica monumental de Barcelona". A més, com a introducció a l'urbanisme, el capítol "Barcelona, la construcció d'una ciutat", que configura la morfologia de la ciutat passant per les seves primeres "etapes constructores": Ibers i romansMuralles i fortalesesel pla Cerdà i, per últim, una aproximació a la nomenclatura dels carrers de Barcelona

En aquesta segona part, doncs, ens apropem als monuments més antics de Barcelona, que són -a excepció de Santa Eulàlia que ho serà més tard-, les fonts vuitcentistes que van guarnir la ciutat commemorant l'arribada d'aigua potable per abastir la ciutat i provinent de Montcada. 


Els monuments més antics de Barcelona configuren sis subcapítols: 


3.1. La font de Santa Eulàlia (1673/1685/1951)
3.2. La font d'Hèrcules (1797)
3.3. La font del Vell o del Xato (1816)
3.4. La font de Ceres (1826)
3.5. La font de Galceran Marquet (1851)
3.6. La font del Geni Català (1856)