Translate

dimecres, 9 juliol de 2014

"Els efectes socials del disseny urbà" #FADfest #CitytoCity

Fins al 10 de juliol, el FAD (Foment de les Arts i del Disseny) celebra el seu FADfest, un festival que posa l'accent a nombroses disciplines: disseny industrial, gràfic, comunicació visual, arquitectura, interiorisme, moda, art i artesania. En el marc del festival, s'ha dut a terme avui una taula rodona titulada "Els efectes socials del disseny urbà". La taula ha estat organitzada pel FAD i per GRECS (Grup de Recerca sobre Exclusió i Controls Socials, de la Universitat de Barcelona) i s'emmarcava dins el guardó "City to City" que, aquest any, ha anat a parar a Mumbai per projecte: "Gorai Dumpsite Closure".  



"LIVING BARCELONA", PER MANUEL DELGADO

Per trencar el gel, -i crear sentiments contrariats-, Manuel Delgado, antropòleg i professor de la UB, projectava la seva versió lliure del "Living Barcelona". El "simpàtic entremès" (Delgado dixit) mostra aquesta Barcelona bipolar, esquizofrènica, on el màrqueting urbà fa molt de soroll però no reflexa ni soluciona el malestar dels veïns. Definit com un "infierno de topicazos", el desafortunat anunci original el va llançar l'Ajuntament aquest estiu. Barcelona: ciutat de les façanes.

En representació del FAD, les arquitectes Carme Ribas i Maria Buhigas; representant el GRECS, María Gabriela Navas, arquitecta, i Stefano Portelli, antropòleg. 

Carme Ribas, membre del jurat del "City to City", repassava les últimes edicions dels premis i comentava que és molt difícil escollir entre les candidatures. Destacava el fet que els premis es donen, sobretot, per aprendre de les iniciatives i bones pràctiques urbanes a altres indrets del món. Al 2013 el premi va anar a para a Glasgow, en un projecte de recuperació d'espais veïnals titulat "Stalled Spaces"

Per contra, comentava també la Carme Ribas, el desastre de la megalítica obra Parque Biblioteca España de Medellín. Situada a un dels barris més degradats de Colòmbia i amb més risc d'esllavissades, es va crear per apropar la cultura a les barriades. Presentat com un espai tancat i aïllat, no representa un espai realment acollidor pels veïns. Comentava també la Carme que s'ha de trencar estructures mentals respecte al "romanticisme ciutadà". Els veïns no són ONGs, destaca. Però mentre ells s'organitzen, repensen i reconstrueixen l'espai urbà, els polítics es pleguen de braços i observen, quan el seu deure és ser competents: resoldre conflictes i fomentar el teixit social a partir dels espais. 

"LA CIUTAT NO ES VEN, ES VIU"

Per posar un exemple, aprofito per comentar que, durant aquesta setmana (del 6 al 13 de juliol) es duu a terme a Barcelona la trobada d'Arquitecturas Colectivas, un conglomerat associatiu que reivindica la ciutat pels ciutadans sota el lema "La ciutat no es ven, es viu". Fan xerrades, rutes, tallers, dinars populars...proposen nous models cooperatius que presenten cada dia a un espai diferent. Les activitats són obertes i gratuïtes. El hashtag és #aacc_bcn

La segona ponent, Maria Buhigas, evidenciava la distància entre els projectes i la realitat. I recalcava que es reclama el dret a la participació en matèria urbanística. Les ciutats s'han de dissenyar per les persones i no al revés. A més del projecte de Mumbai, va parlar de "Libera Terra", a Itàlia, que intenta evitar que els terrenys tornin a les màfies. Destacava l'arquitecta sis passes del disseny: obsevació, investigació, anàlisi, testeig, ajustos i modelat. El millor, destaca, és "el disseny invisible", aquell que no es veu perquè funciona bé. 

En tercer lloc va parlar la jove arquitecta María Graciela Navas, que prepara la seva tesi doctoral. Parlava de com els espais es recuperen sovint informalment al voltant de les grans ciutats. Sota el nom de "la ciutat invisibilitzada", ens parlava de totes aquelles construccions precàries, com les dels voltants de Guayaquil. 

També parlava de Barcelona "una ciudad que ha sido entregada a la innovación arquitectónica". A la ciutat comtal, l'arquitectura és objecte del capital i la tasca de l'arquitecte està relacionada amb l'economia global. A més, el ciutadà, usuari de la ciutat, ha passat a ser un complement de mesura. L'espai és un producte ideològic i d'aquí que hi hagi hagut una apertura destacable: antropòlegs i sociòlegs, treballen avui colze a colze per readaptar les ciutats a les persones que hi viuen. El problema, comenta, ha estat el "binomi arquitecte-polític", del que resulten projectes desafortunats com el de "La Vila Olímpica" de Barcelona: un barri "in vitro" on es pretenia que la cohesió i la dinamització es donés a partir dels elements de disseny. El "màrqueting urbà" no va funcionar. 

Stefano Portelli, antropòleg i especialista en el barri del Bon Pastor, aportava aquesta mirada antropològica. Parlava de com allò difícil de medir per invisible, per implícit, es converteix en una eina per entendre fracassos i tradicions de pensament. Entendre les persones és entendre les necessitats dels espais. Recalcava l'Stefano que hi ha d'haver cohesió entre qui construeix i qui rep la construcció: el distanciament de classe també es reflexa a l'espai

Destacava també la necessitat d'interdisciplinaritat: no només han de treballar a les contruccions els arquitectes i urbanistes, sinó també antropòlegs i sociòlegs. "La estética és una construcción cultural", comenta. I seria bo crear xarxes de significat per repensar les ciutats. "Les dinàmiques socials són productes històrics que no es poden planificar", afegeix.


diumenge, 1 juny de 2014

Pedra a pedra, record a record: reflexions sobre l'acció veïnal a Barcelona

Fa uns dies comentava que a "Barcelona: tenim un problema". Lluny del meu optimisme, el problema s'ha fet més gros: alimentat pel cinisme, la repressió i la tergiversació informativa de l'oligarquia imperant. Barcelona és una ciutat esquizofrènica, bipolar: una marca que no representa massa a aquell que hi viu o veu més enllà de la Sagrada Família i del Park Güell.

Vaig treballar al Barcelona Bus Turístic durant quatre anys i sé -de primera mà-, les males pràctiques de les empreses -entre elles TMB- que gestionen un servei precari i pompós a parts iguals: tartanes que facturen millonades, interrogatoris, cultura de la por i de la precarietat. L'única cosa que preocupa als administradors de la ciutat és la imatge, la percepció que en té el món de Barcelona. És per això que Barcelona és la ciutat de les façanes, on tot es fa de cara a la galeria...on la pols s'amaga sota la catifa dia sí, dia també. 

Fa uns deu anys es feia fora els veïns de Ciutat Vella per posar-hi hotels i pisos turístics en un mobbing immobiliari incentivat per la corrupció política i el lobby hoteler, depredadors de la jungla urbana. El "gòtic" va ser un invent del segle XX, una primigènia estratègia de marca, una ficció que els turistes fan realitat. Mentre Ciutat Vella es reventa amb l'especulació urbanística i el passeig de Gràcia es posa de gala per rebre els creueristes, els veïns, com sempre, han de reivindicar els espais on viuen...



ESPAIS DE MEMÒRIA URBANA

Memòria és vida i eternitat: i d'aquí que sigui un artefacte perillós de manipular. La construcció de la memòria és un procés de digestió lenta on ni les persones ni els esdeveniments moren si són recordats: segueixen vius als pensaments de les persones. I per això la memòria és sovint la causa principal dels enfrontaments entre polítics i ciutadans. I normalment esclaten quan les paraules teixides als discursos polítics es desfilen amb la realitat més quotidiana: empobriment, atur, especulació, desnonaments, abusos de poder...

La ciutat de Barcelona té una llarguíssima tradició en la reivindicació dels espais públics o en l'evitar enderrocaments d'edificis que formen part de la memòria col·lectiva, patrimoni humà de la ciutat. Al llarg de la seva història, trobem tot un corpus de movilitzacions socials fruit dels menyspreu i dels abusos de l'administració cap als seus ciutadans. Per recordar-ne algunes m'ajudaré de l'article de l'@arqueoleg titulat "Cinc reflexions sobre Can Vies". La tercera diu així:

"3.- Les revoltes socials son el principal tret identitari de Barcelona. Ni modernisme, ni Olimpíades, ni punyetes. La Ciutat Comtal no es va guanyar el sobrenom de “Rosa de Foc” en concursos florals, precisament. Sense ni mirar bibliografia em venen al cap: Revoltes antisemites i progoms (1391), Motins de la Biga i la Busca  (1425-136), Corpus de Sang (1640), Bullangues anticlericals (1835), Revolta civil contra les polítiques lliurecanvistes d’Espartero (1842), Revolta de les Quintes (1870), Setmana Tràgica (1909), Vaga General de 1917, Vaga de la Canadenca (1919), Revolució Social Antifeixista (1936), Fets de Maig (1937), Caputxinada (1966), Mobilitzacions Antiglobalització contra el Banc Mundial (2001), assalt al Parlament per membres del 15M (2011). Per tant, que ningú em vingui ara fent-se el sorprès ni amb falòrnies etnicistes com “Els catalans som un poble alegre i pacífic” que no cola."


Sabies que al passeig de Gràcia antigament el passeig central era per on passejaven les persones? Els cavalls, carruatges i primers automòbils circulaven pels laterals...fins que va interessar vendres cotxes, és clar...Sabies que la font de Ceres va ser enretirada del passeig de Gràcia per facilitar les maniobres militars i atacar la població? Després de la Revolta de les Quintes (1870) la font es va traslladar al Poble-Sec: els militars no van poder acomodar els canons per abatre els graciencs que no tenien els diners suficients per pagar i lliurar-se de ser recrutats. Els militars es van queixar a l'Ajuntament i aquest va moure l'escultura de lloc...

Sabies que la ciutat va ser bombardejada en més d'una ocasió des del Castell i des de la Ciutadella? És per això que hi ha lleons dempeus i en posició d'alerta al monument de Colom, però només els que miren al Castell i a la Ciutadella...Res no és casualitat: els espais urbans i el seu art públic rememoren fets històrics, esdeveniments i els seus personatges. Per això s'erigeixen i per això s'enderroquen...perquè són símbols, icones on descansa la memòria.



"CONTRA L'ESPAI PÚBLIC I LA CIUTAT"

Al catàleg de l'exposició "La reconquesta d'Europa. Espai públic urbà, 1980-1999", que es va celebrar al CCCB al 1999, trobem un interessantíssim article d'Albert García Espuche "La reconquesta d'Europa: per què l'espai públic?". A l'apartat titulat "Contra l'espai públic i la ciutat", llegim com la vida ciutadana se sotmet gradualment a la vida circulatòria:

"Així, de forma inexorable i convençuda, la via pública, tal com el segle xix l'havia concebuda, perd el seu caràcter plurifuncional. Havia servit per a distribuir els serveis públics i per a facilitar una nova dimensió de la sociabilitat, una dimensió moderna i cosmopolita. En reduir les seves capacitats a la dimensió circulatòria, el carrer esdevé una carretera i renuncia a la seva vocació d'espai públic."

"Al darrere d'aquesta transformació es produeix una autèntica revolució en la forma d'utilitzar la ciutat i en la mentalitat mateixa dels seus usuaris. A poc a poc, es va introduint com a natural i necessari quelcom que no existia: la prioritat dels vehicles per davant dels vianants. Els ciutadans són reduïts, en el moment de l'ús de l'espai públic, a vianants, és a dir a persones que fan camí per una via."




ELS VAPORS DE SANTS: DOS CASOS D'ÈXIT 

Sants és un barri obrer que va començar a créixer arrel de les fàbriques que s'hi anaven instal·lant: en un principi, les fàbriques se situaven al bell mig de la ciutat però els fums, el tragí i les reivindicacions van ser traslladats al que avui són els barris de Sants i el Poblenou, on el gran gruix dels espais eren ocupats per fàbriques immenses on hi treballaven milers de persones d'aquí i d'allà. Dues fàbriques emblemàtiques van ser erigides a Sants per la burgesia de l'època: el Vapor Vell i el Vapor Nou

El Vell, avui és una biblioteca i una escola, però tenia que ser uns grans magatzems. Tot i que ja s'havia elaborat un pla parcial per construir el centre comercial al 1977, l'associació de veïns l'impugna i reivindica l'espai durant vint anys. Es fan manifestacions i altre actes relacionats del 1984 al 1986: fins i tot el 1985 s'hi fa una acampada...Finalment, l'edifici és declarat patrimoni i es cedeix al veïnat com a equipament municipal. La biblioteca va començar a funcionar l'any 2000. 

El Vapor Nou o l'Espanya Industrial era també una fàbrica dedicada al tèxtil: hi van arribar a treballar 2500 persones. Al 1854 hi va haver la primera vaga a la fàbrica: va durar una setmana. La fàbrica va tancar als anys vuitanta i, al solar, l'alcalde hi volia construir 10.000 pisos. Els veïns reivindiquen l'espai i, finalment, al 1985 s'inaugura el parc de l'Espanya Industrial. Segons Josep Mª Huertas: "Una de les més boniques històries de moviment popular"




A Sants, per reivindicació popular, s'han recuperat molts espais que han estat destinats a equipaments culturals. Trobem una petita descripció de cadascun d'ells a l'exposició que es va fer al 2009 titulada "Barcelona: 40 anys d'acció veïnal". Entre el centenar d'actuacions, trobem, a Sants: els Vapors, Les Cotxeres, la Biblioteca Francesc Boix i el Mercat de les flors I no molt lluny de Sants, a l'Eixample, la Casa Golferichs. A Sant Martí dels Provençals, per exemple, trobem: Can Saladrigues, Can Ricart i Ca l'Aranyó. 

Segons en Jaume Fabre, periodista i historiador: "Sense oblidar importants derrotes ciutadanes, a Barcelona es reivindiquen un centenar de conquestes veïnals que han canviat la ciutat i que es poden identificar clarament sobre el mapa del barri en forma d'espais, edificis i equipaments que, sense la lluita ciutadana no existirien"



MILLOR TURISTES QUE VEÏNS

Per què, per a l'Ajuntament, són millors els turistes que els ciutadans? Perquè la memòria dels turistes es limita a 4 ó 5 dies de visita i el que la ciutat els proposa és una cara de Barcelona amable, plaent, de gaudi. Si bé compartim els mateixos espais, turistes i veïns vivim la ciutat diferentment: si un turista es queixa al bus turístic, per exemple, se li ofereix una fulla de reclamacions que, en la majoria dels casos, és rebutjada. Si han d'estar-se uns dies, no es prenen la molèstia d'omplir els formularis i portar-los on toca. 

Recordo el cas de dues turistes franceses, una en cadira de rodes. S'esperaven a la línia verda del Fòrum i el bus amb el que arribavem era una jardinera. El meu conductor no sabia com funcionava la rampa; van arribar altres busos i altres conductors i van intentar obrir-la, però res. Quan li vaig dir a la noia que a nosaltres ens faria un favor si es queixava, perquè si ens queixavem nosaltres, no ens feien cas, em va dir, atavalada, que no, que no calia...



La realitat que veuen els turistes, doncs, no és la realitat dels veïns. La màxima preocupació d'un turista a Barcelona és que no li robin la cartera; la màxima aspiració d'un ciutadà de Barcelona es que siguin preses en consideració les seves reivindicacions sobre el patrimoni i es destinin els espais a equipaments culturals. La privatització de la ciutat, però, no fa més que espoliar a tort i a dret...I quan no és el Güell és el Castell, i axí, anar sumant...La usurpació de la cultura i els espais és la "Marca Barcelona" a combatre. I fa com una mena d'esgarrifança el clip aquell del ViscA Barcelona..."Una ciutat que m'escolta"...fina ironia...Pura façana...Desengany rere desengany, un efecte amb causa.


UN SUSPENS PER A L'ALCALDE

A principis d'any el diari Ara feia una entrevista a Lluís Permanyer titulada "Amb les franquícies el paisatge barceloní ha perdut molt". En ella, entre altres coses, se li preguntava: 

-Quina nota li posa a l'alcalde Trias? 
-Un suspens. No ha entès aquesta ciutat. No la té al cap. (...) No està preparat i no es prepararà mai: fa tants anys que hi és que ja veus que no dóna més de sí. 



Buscant el link de l'article d'en Permanyer, m'he topat amb una emissió de la Cadena Ser on la intervenció de l'alcalde fa una vergonya aliena inaguantable. Data del novembre de 2013 i es titula: "Xavier Trías: Barcelona es una ciudad decana en la comunicación". Primer en Lluís Permanyer parla de la història del Palauet Albéniz i després, l'alcalde, fa una reivindicació del patrimoni...de segons quin per a segons qui, és clar...Com si fos l'apuntador, en Permanyer ha de fer un apunt a l'alcalde per recordar-li que els jardins del Palauet sí que poden ser visitats pel populatxo un matí per setmana. El Palauet, però, no. Ara bé, si ve "gent important" a la ciutat se li deixa el Palauet, amb la condició, és clar, de convidar a l'alcalde...Quina vergonyeta...

Per arrodonir, al final de la conversa, el bon Xavier, tot cofoi, ens parla d'Smart Cities...i s'emociona tot dient que Barcelona és una ciutat Smart que vetlla per la seva ciutadania: ara ja podrem pagar el pàrquing o la zona verda smartment...ves per on, el bon Xavier, fent la vida dels barcelonins més confortable...


TENDÈNCIES: L'ECONOMIA COL·LABORATIVA

Els experts en tendències i empresaris, als congressos i ponències, parlen avui de Tech Trends, eHealt i Social TV; de Big Data i privacitat de dades...però també de la transformació de les organitzacions i d'economia col·laborativa. Per a qui no estigui al cas, el futur de l'economia col·laborativa es debat aquest juny a Girona en el marc del Fòrum Impulsa, que té per hashtag #impulsa2014. D'altra banda, al fòrum turístic d'aquest any, per exemple, com a menú de tendències hi havia la proliferació d'aplicacions mòbils, la gamificació, la reputació on-line i el turisme col·laboratiu.

El problema més gran, però, que té l'economia col·laborativa a casa nostra són els "grups de pressió", empreses i institucions de tall tradicional que veuen amenaçats els seus enquistats privilegis. El món, però, no s'atura i sembla, -com sempre-, que n'hi ha que volen canviar-ho tot perquè no canvïi res...Així ho vaig transmetre al meu darrer article sobre les jornades del BDigital World Congress, on em vaig encendre en dues ocasions: 



1. El Keynote Speaker del segon dia, Paul Walborsky de Gigaom, explicava tendències clau. Després de parlar de nanorobots, de Quantified Self, de context, disseny i experiències, va especificar que arribava la sociabilització local i global. I afegia que "S'ha de preguntar a la comunitat el que necessita"...El mateix dia que escoltava això al congrés, em tremolava tota la casa per culpa de l'helicòpter dels mossos: paradoxes de la vida, l'Ajuntament d'una de les ciutats més trendies del món, havia decidir desallotjar un espai reivindicat on s'expressa la sociabilització social que el keynote dibuixava...

2. Durant el debat sobre innovació digital, que vaig percebre banal ratllant el ridícul -i en un context de crispació veïnal que es viu al barri de Sants aquests dies- no vaig poder evitar escriure: 




I tots els ponents s'omplen la boca amb paraules majúscules a mig mastegar: Ecosistema, Qualitat, Cultura, Oportunitats... "Hay un cambio cultural pendiente", afegia un altre mentre tots reien...Jo no li trobo la gràcia...Tenim un problema enorme a nivell planetari...de què riuen tant aquests senyors?...Les ciutats no són smart sinó la gent que hi viu...Sobra corrupció i falta transparència, diàleg, bona voluntat i ganes de treballar...En resum, seguim en la mateixa línia del cromanyó 2.0: ments prehistòriques atrapades en cossos tecnològics...


dilluns, 28 abril de 2014

"Barcelona: tenim un problema..."

Barcelona és una ciutat rica i desigual, preciosament injusta, esquizofrènica. Ja al 2009, segons les Institucions, el turisme feia entrar 20 milions d'euros diaris a la ciutat comtal...però, cada dia més, la precarietat laboral i la privatització minen el sector dels serveis: contractes d'obra i servei, cultura de la por...ni rastre de bona gestió del coneixement, del patrimoni. Això sí, tot molt smart de cara a la galeria...

MARCA BARCELONA

Al març del 2013 em vaig reunir amb una directiva de Turisme de Barcelona que no tenia ni idea de què anava això del RSC (Responsabilitat Social Corporativa). Anem, bé, doncs...vaig pensar...La bona dona tampoc sabia que aquell any feia 125 anys de l'Exposició Universal de 1888 i, en consequència, Colom feia anys. I què va fer la ciutat pel seu aniversari? Posar-li una samarreta del Barça i tapar les escultures al peu de la columna amb enormes panells publicitaris, incomplint així l'article 19 (d/e) de l'ordenança municipal dels usos del paisatge urbà. La cosa va portar polèmica i, la resolució, és revisar l'ordenança...

La ciutat aposta pel turisme de luxe, fa un port a mida pels iots dels adinerats i descuida els habitants de la Barceloneta, els pescadors i les seves activitats; Ciutat Vella és un districte degradat per la mala gestió turística: va sofrir primer de mobbing immobiliari i, la cosa, encara porta cua...Allà on hi havia cases medievals s'hi posa hotels de luxe. Els habitants de Ciutat Vella canvien i els comerços també: es tanquen merceries, llibreries...i s'obren supermercats i tendes de souvenirs...més que un barri és un park tematic anomenat "Barri Gòtic"L'especulació immobiliària a Barcelona, però, té tants anys com el pla Cerdà, exactament 160. L'administració, doncs, es ven la ciutat al millor postor i els veïns reclamen els espais urbans i recuperen el teixit social de la ciutat.

I si el turisme legal deixa 20 milions, no sé quants en deu deixar l'il·legal...i l'alegal? Què passa amb totes aquestes "noves" maneres de fer que té la gent? Intercanvi de serveis, economia col·laborativa: cases, cotxes, tasques, temps...

Jo vaig fer una entrevista per fer de guia alegalment: l'empresa en qüestió està entre els primers llocs del rànquing de TripAdvisor...Més d'una que n'hi ha... I tenen bones opinions i la gent està encantada amb el servei...El guia, que ha de ser local, fa la visita gratuïtament però pot acceptar propines. Aquestes empreses ja saben que la gent no marxarà sense donar res al guia i part de les propines són per a ells, que et passen els clients, diguem...Ets un freelance però sense contracte ni registre...un guia fantasma...

D'altra banda, la polèmica dels apartaments turístics o dels usos dels habitatges particulars per a disposició dels visitants, com fa el servei Airbnb...Els lloguers a Barcelona són cars i molta gent que fa això amb la intenció d'alleugerir el cost del lloguer i potser, de pas, conèixer gent i practicar idiomes...Pocs, crec jo, s'il·luminen pensant que es faran millonaris allotjant turistes a casa...

UNA ALTRA MARCA BARCELONA?

A partir del 2011 es va començar a prendre consciència de la situació a l'Estat espanyol: els mitjans tradicionals deien que hi havia una crisi financera...la veritat era que el diner públic desapareixia de les arques i anava a parar a altres llocs. Crisi, sí, però de valors...Jugades magistrals: privatitzacions, evasions de capital, retallades per totes bandes, estafes i empreses irregulars que es compten per desenes... Ja diuen bé això de que si Espanya era abans coneguda pels seus pernils, avui ho és pels seus xoriços...

Barcelona no és una excepció i potser n'és l'exemple...A més, ho tenen ben muntat: la casta sociovergent porta rifant-se la ciutat des d'allò que en diuen Transició i que no deixa de ser una il·lusió mental...Transició? De debò?...Aquí, una revisió d'un conte de sempre: Fèlix Millet i els 400 lladres...

Si bé els polítics i empresaris campen a la seva i saquejen tot el que enganxen, els veïns mantenen les seves associacions i en creen de noves per a generar un altre tipus d'economia...El teixit associatiu, a Catalunya, ha estat sempre molt punyent. I, a Barcelona, centenars d'associacions tenen cabuda als barris. L'organisme que les representa és el Consell d'Associacions de Barcelona (CAB), que ben aviat organitza unes jornades d'associacionisme. Altres organismes han sorgit en els últims temps. Per fi, alternatives. Aquest abril, d'altra banda, s'ha obert convocatòria per a l'atorgament de subvencions per a la rehabilitació i la dotació d'equipaments de base associativa i sense afany de lucre. La convocatòria és oberta fins a l'1 d'octubre de 2014. 

Potser sí que, per fi, el vent comença a bufar d'un altre cantó...Ajustem, doncs, les veles per a construir una ciutat realment més sostenible.


divendres, 11 abril de 2014

5. El Jardí de les Hespèrides_BCN: Bellesa i Oblit

Barcelona: Bellesa i Oblit va sobre història i iconografía dels monuments de Barcelona. Fruit de l'eròtica del fracàs, el text va destinat als amants de Barcelona, sobretot aquells que viuen la ciutat entre l'orgull i el desencís. 

Aquest cinquè capítol és un monogràfic sobre "El Jardí de le Hespèrides" de Barcelona, executat per Gaudí a finals del segle XIX. Aquest "jardí" són els Pavellons Güell de l'Avinguda de Pedralbes



Per Cadis ubicaven els grecs el mitològic Jardí de les Hespèrides. El situaven per la Península Ibèrica perquè era la terra coneguda més occidental, per on el sol es ponia. Més enllà del Jardí i de les columnes d’Hèrcules, a l’època, només hi havia Terra Incògnita i el Mare Tenebrosum. A la Península, també ubicaven els antics grecs l’Hades, l’infern. Les Hespèrides eren unes nimfes encarregades de cuidar un arbre que donava com a fruit unes preciades pomes d’or. El jardí on hi havia l’arbre era custodiat per Lladó, un drac de cent caps que no dormia mai. 

El Jardí de les Hespèrides era propietat de Tetis i aquesta el regalà a Hera per les seves noces amb Zeus, espòs i germà. Tetis és una titànide, germana de Cronos (Saturn) i, per tant, tieta de Zeus i Hera. A les terres de ponent, a la casa de Tetis, arriba cada vespre l’Àuriga solar. En realitat, Zeus estava enamorat de Tetis però sabia que, del fruit de la seva unió, naixeria aquell que el destronaria. I així, Zeus es va casar amb la seva germana Hera, que matava el temps fent la vida impossible a les amants i els fills bastards de Zeus, especialment a Heracles. I d’aquí, entre altres coses, que en l’imaginari cristià s’associï el Jardí de les Hespèrides amb la idea de paradís: amb dones, pomes, serps i enganys.


Cap a mitjans del segle XIX, Joan Güell adquireix unes masies als terrenys que avui conformen la zona universitària, des del Palau Reial i els pavellons Güell fins al Camp Nou i des dels límits de la ciutat fins aproximadament al que ara és la plaça Pío XII.

Joan Martorell, mestre de Gaudí, construeix un palauet indià on ara hi ha l’edifici del Palau reial. Dins dels jardins del palau Gaudí va erigir una font dedicada a Hèrcules. Al 1918, Eusebi Güell, fill de l’empresari i polític Joan Güell, és nomenat comte de Barcelona i, en agraïment, regala el palauet a la Corona. L’actual Palau reial de Pedralbes tenia que ser la residència a Alfons XIII, però amb la República del 1931, l’Ajuntament hi munta el Museu d’Arts Decoratives i, a la Dictadura, Franco fa del palauet la seva residència barcelonina, que més que un palau, semblava el Pentàgon.

Els pavellons Güell, construïts entre 1884 i 1887, són la primera obra monumental gaudiniana. L’arquitecte compensa la senzillesa dels materials amb un estudiat ús del color i, a més de l’elegància decorativa, l’estructura presenta noves solucions estructurals d’arcs diafragmàtics entre voltes parabòliques. L’obra no només fou bella i funcional sinó una novetat arquitectònica revolucionària a l’època.


Tocant a l’avinguda de Pedralbes, en els terrenys del que avui és el Palau reial, Antoni Gaudí, amic d’Eusebi Güell, construeix les cavallerisses de l’antic palauet indià entre 1884 i 1887. Pocs anys abans, Jacint Verdaguer, havia dedicat  L’Atlàntida al seu amic Antonio López, sogre d’Eusebi Güell. A la mort de l’empresari, Eusebi encarrega a Gaudí un edifici en homenatge al seu sogre i el geni de Reus, per concebre la seva obra, es va inspirar en el cant segon de L’Altàntida i en els treballs d’Hèrcules.

En el seu cinquè treball, l’heroi grec havia de netejar, en un dia, uns estables que havien tingut tres mil caps de bestiar i feia trenta anys que ningú netejava. Fent servir el seu enginy i la seva força, Hèrcules, per netejar-los, va desviar un riu. D’aquí, les cavallerisses dels pavellons Güell que, en realitat, són una metàfora de l’obra titànica d’Antonio López, que va construir un imperi.

El treball de les cavallerisses va ser invalidat i Hèrcules en va haver de fer un altre: anar a buscar tres pomes d’or al Jardí de les Hespèrides. I així, Gaudí recuperà el cant segon de L’Atlàntida, titulat justament L’Hort de les Hespèrides, on Verdaguer interpreta lliurement les peripècies de l’Heracles grec, que anomena Alcides. En el pilar dret de la porta dels pavellons Güell trobem l’arbre dels fruits d’or. Sorprenentment, l’arbre està fet d’antimoni, un material molt tòxic, poc comú i molt venerat pels alquimistes.

Una obra cabdal de la alquímia, de principis del segle XVII, es titula justament “Currus Triumphalis Antimonii”, el carro triomfal de l’antimoni. L’autor fou l’alquimista i monjo benedictí Basilius Valentinus, que creia que l’antimoni era un remei per a totes les malalties. Estudis contemporanis han confirmat els experiments de Valentinus i, l’antimoni, seguint unes precises manipulacions, deixa de ser tòxic i es converteix en un remei molt eficaç per a moltes coses. Ja ho diu el refranyer: “la dosi fa el verí”. 

Els textos d’alquímia, però, no són de fàcil interpretació ja que, per qüestions d’hermetisme, al llenguatge alquímic, es codificava la manipulació dels metalls en clau mitològica i, de vegades, molt críptica.

El símbol de l’antimoni sembla que representa els quatre elements que se sostenen per l’esfera, que simbolitza el cercle de la vida, la naturalesa, el món. Per això, en astronomia, aquest símbol és el del planeta terra. Si capgirem el símbol, n’obtenim un altre, “el mirall de Venus”, que avui associem amb el símbol femení per excel·lència.

Aquest símbol també el trobem vinculat a la iconografia egípcia on l’anj, símbol de la vida, era associat al déu “terrissaire” Jnum, “el que modela”, manifestació de Ra a la posta de sol, on els grecs situaran el jardí de les Hespèrides. Jnum crea l’humà i li posa l’anj al front per donar-li la vida. 

Al misticisme judaic, un símbol i una lletra perduts permetien donar la vida. L’anj egipci es vincularà al caduceu d’Hermes i les dues serps enroscades, que també és relacionat amb el distintiu farmacèutic per excel·lència: la copa envoltada per una serp.

Hermes, protector de Dionís, déu vital romà associat a la fertilitat, la primavera, la vida; el caduceu, símbol de poder; i les serps, la saviesa, la regeneració. Amb tota aquesta parafernàlia sígnica, Gaudí, summament místic, sembla pretendre l’apoteosi d’Antonio López, el venerat sogre del seu mecenes i amic.

Els fruits d’or al jardí de Verdaguer són una metàfora de les riqueses del primer marquès de Comillas i estan simbolitzades per taronges enlloc de pomes. A la iconografia pictòrica renaixentista les taronges són símbol de riquesa, com és el cas dels Arnolfini. També eren conegudes com "les pomes d'Adam", però el pecat se santificava amb el matrimoni cristià. A la versió del mite del jardí de Verdaguer, Alcides roba les pomes del jardí ell mateix. Diu Verdaguer al cant segon:

                “Mes cal (açó li deya socavantli una fossa)
                         cal que, per ferli oferta plasent, del taronger
                 que entre esmeragdes mostra sa fruyta d'or més rossa,
                  n’arribes de puntetes lo cimeral á haver”

Sota del taronger i just al costat de la porta, dins d’un octògon, hi ha una “G” decorada amb motius florals que al·ludeixen al prestigiós certamen on Verdaguer va guanyar el premi per la seva Atlàntida, els Jocs Florals. La “G”, evidentment, marca territori i potser també és la lletra que la tradició judaica diu que, junt amb el símbol, potser l’antimoni, es pot donar la vida. Per on entraven els carros de cavalls, trobem una porta de ferro forjat en forma de drac: és Lladó, el guardià del jardí, originàriament policromat.


El seu cos dibuixa les constel·lacions del Drac i d’Hèrcules i, la cua, la de l’Óssa Menor, l’estrella més brillant de la qual és Polaris, gairebé 2500 vegades més lluminosa que el sol i que es situa a més de 400 anys llum de la Terra. I perquè no hi hagi cap dubte al respecte del traç de l’Óssa, Gaudí n’assenyala les estrelles amb boles de punxes.

El mànec de la porta és la pota davantera del drac i es movia amb una sèrie de corrioles. En paraules de Joan Bergós: “(…) la boca oberta amenaçadora, les ales i les potes ungloses; una d’aquestes es mou espantosa quan es fa girar la porta, puix que això tensa una cadena que actua sobre la palanca”.

El traç de la pota davantera correspon, amb pulcritud, a la genuflexió representada a la constel·lació d’Hèrcules. I amb la genuflexió, la reconciliació amb Hera i l’ascensió a l’Olimp, al paradís, per tota l’eternitat. Al seu onzè treball, Hèrcules va ser enviat a agafar tres pomes del Jardí les Hespèrides, que havia estat el regal de noces de Tetis a Hera, l’eterna perseguidora d’Hèrcules.


Ningú sabia on era el Jardí i Hèrcules va navegar en direcció ponent per les illes del Mediterrani, matant gegants i monstres. Finalment, l’heroi troba Nereu, que tot ho sap i en tot es transforma. El captura fins que aquest li diu on es troba el jardí.

De camí cap al jardí, Hèrcules allibera a Prometeu i, aquest, en agraïment, aconsella a Hèrcules trobar Atles per tal que recollís les pomes per ell perquè creia que les Hespèrides eren les seves filles. Prometeu va robar el foc de l’Olimp i el va donar als humans: d’aquí el seu càstig, que una àliga, símbol de Zeus, li mengi el fetge un dia rere l’altre. A l’època ja devien saber que si secciones un tros de fetge, les cèl·lules hepàtiques es reprodueixen fins a tornar-li al fetge la seva mida habitual. (A la imatge, Atles a l'esquerra i Prometeu a la dreta).  


Atles fou un tità que va combatre contra el victoriós Zeus i aquest el va castigar a sostenir eternament el món sobre les seves espatlles. “Aguanta’m un momentet la volta celest i et vaig a buscar les pomes”, digué Atles a Hèrcules lliurant-se així del seu càstig. Quan va tornar amb les pomes, Atles no va voler tornar a sostenir el món sobre les seves espatlles i Hèrcules, que no només era fort i valent, sinó astut, li diu a Atles que s’està molt rebé aguantant el món i que n’està tant content, però “deixa’m lligar-me les cintes del cap millor per tal d’estar més confortable..”

I fruit de l’engany, inspirat potser per Hermes, Atles continuà sostenint el món sobre les seves espatlles i Hèrcules aconseguí les pomes d’or del Jardí de les Hespèrides mentre Zeus es meravellava del seu fill des de l’Olimp. 

Segons l’arquitecte Joan Bassegoda i Nonell, a la finca s’hi representen també les Hespèrides, el càstig de les quals fou ser convertides en arbres: un salze, un pollancre i un om, els arbres que decoren els  jardins dels Pavellons Güell. 

També l’Hera implacable està representada a les parets de l’edifici. La deessa tenia a les seves ordres el monstre Argos, que tenia cent ulls. Mort Argos, Hera col·loca els ulls del monstre a la cua d’un paó, que a partir de llavors, aquest animal està vinculat a la vigilància i és un atribut d’Hera. En un to cremòs, la façana dibuixa, curiosament, “els ulls dels paons”. 

La porta per la que entraven les persones a la finca de la família Güell era més avall, baixant per l’avinguda de Pedralbes direcció l’actual Diagonal. 

El mànec de la porta té forma de drac que sosté una clau i, a sobre de la porta, la inscripció resa: Hortus HesperidumPerò per aquesta porta ja no hi passa mai ningú: és sempre tancada i dóna a l’aparcament de la UB. 


ACTUALITZACIÓ (29 abril 2014): Fins aquí arriba el contingut que he publicat al blog sobre el llibre d'iconografia que vaig escriure pels meus excompanys del bus turístic i que vaig titular "Barcelona: Bellesa i Oblit". El contingut que no està publicat al blog serà reciclat per elaborar rutes culturals gamificades. Fins i tot, potser, es publica en paper. Tot plegat, forma part d'un projecte transmèdia de turisme cultural anomenat BCN2a2 (Barcelona, Tu a tu). 

divendres, 14 març de 2014

Barcelona Cultura_Una crítica constructiva: difusió, segmentació i pirotècnia

La intervenció de Barcelona Cultura a l'eShow de la Fira de Barcelona m'ha sorprès per diversos motius:

1. No se n'ha fet difusió, de fet, ni surt al programa de mà de l'eShow i a la graella online del programa s'intueix que es va entrar al "planning" de l'eShow "a salto de mata"...Són els únics que no tenen sector detallat. Com trastejant per la web de Barcelona Cultura no he trobat que informéssin de la ponència i se'm solapava amb el debat de gamificació, he volgut saber si s'enregistrava. I he enviat un tuit a Barcelona Cultura que em respon el que ja sabia: que es fa la ponènica a l'eShow... La conversa ha anat exactament així...
Al web de l'eShow no hi ha els "streaming"... al menys de moment i que jo sàpiga... No he entès això del "tema de calendari"...jo crec que vol dir "a salto de mata"...
2. El "target". Clarament s'orienten les accions a un públic jove...un públic "smart"...no perquè sigui un públic especialment intel·ligent sinó perquè utilitzen hàbilment els dispositius "smart"...I els productes culturals que es dissenyen i s'incentiven van en aquesta direcció. Jove...què vol dir "jove"? De quina edat parlem exactament? 20? 25? 35? 45? Qui és jove i qui s'hi sent? Suposo que en una societat tant nostrada, "jove" deixes de ser-ho quan se t'acaba el carnet jove...Jo, personalment, he arribat a conèixer persones amb 23 anys i actitud de 70...I a l'inrevés...persones joves de debò...que desprenen joventut fins a l'última alenada...


"Jove" és un terme relatiu...com gairebé tot en aquesta vida...I subjugar la cultura a un públic determinat d'aquesta manera, -"segmentant", com se'n diu-, és mutilar a cert públic menyspreant a un voluminós nombre de persones. Fer només "accions" pels "joves" trobo que és ser curt de mires...de tenir-hi poques ganes...d'anar per sobre però no per dins...Segmentar està molt bé quan s'usa per adequar contingut de valor a públic potencial, però no ha de ser mai excloent: la cultura és de tots i per a tots. I crec que caldria incentivar els col·lectius més enllà de la seva franja d'edat...que trobo que és un mesurador inadequat...Potser seria més útil segmentar per passions...al cap i a la fi tothom en té i són les que ens mouen a fer alguna cosa...a participar, a donar el millor de nosaltres...I som tots ben diversos...Hi ha gent per a tot...

3. La pirotècnia cultural. Sempre és difícil determinar què és cultura i què no però, sens dubte la cultura la fan les persones i hi ha tendències que marquen modes...però no tot es queda i molt resta anecdòtic. Potser el temps, mirar amb distància, és el que fa determinar què és cultura i què no...Però, així en general, trobo que algunes de les accions de Barcelona Cultura són massa pirotècniques...i es queden en i a la façana. Trobo que són el paradigma de la "surface culture", però bé, és una opinió, entre moltes...I jo tinc un desencís particular amb aquesta ciutat...i m'agradaria que, algun dia, es potencïi un turisme cultural, així que veig la cultura de la superfície pirotècnica com un "show" més...lleure per lleure...una façana més...


dimarts, 11 març de 2014

4.2.8. Güell. L'Exposició Universal de 1888_BCN: Bellesa i Oblit

Barcelona: Bellesa i Oblit va sobre història i iconografía dels monuments de Barcelona. Fruit de l'eròtica del fracàs, el text va destinat als amants de Barcelona, sobretot aquells que viuen la ciutat entre l'orgull i el desencís. 

Aquest quart capítol es dedica a l'Exposició Universal que es va celebrar al parc de la Ciutadella al 1888. Veurem com es construeix el parc i recorrerem el primer itinerari turístic que la ciutat proposava, fent gala de l'espai públic i del seu art urbà. Els subcapítols es divideixen de la següent manera:

4.1. El parc de la Ciutadella  
4.2. Un primigeni itinerari turístic
       4.2.1. L’Arc de Triomf
       4.2.2. El Saló de Sant Joan   
       4.2.3. Les Estàtues del Progrés: Hermes i el comerç
       4.2.4. La Cascada i el naixement de Venus
       4.2.5. De Prim a López
       4.2.6. López: "el negro domingo"
       4.2.7. Colom
       4.2.8. Güell

En ocasió del certamen de l’Exposició de 1888 es va aprofitar per acabar alguns monuments iniciats abans, com el d’en López i en Güell, que presidia la cruïlla de la Gran Via amb la Rambla de Catalunya, on avui hi ha la font dels amorets de Frederic Marès.

El d’en Güell era un monument ampul·lós, gairebé apoteòsic. A la imatge, el monument original de Joan Güell, posteriorment enderrocat. En Joan Güell i Ferrer, pare de l’amic i mecenes de Gaudí Eusebi Güell, va ser un empresari català que fou alhora director de La Caixa d’Estalvis de Barcelona, regidor de l’Ajuntament i diputat de les Corts espanyoles.

Estudiant les novetats tèxtils per Estats Units, va crear la fàbrica del Vapor Vell, al barri de Sants, que avui dia és una biblioteca. I el carrer on es troba el Vapor Vell, no per casualitat, es diu Joan Güell.








El monument a Güell que trobem avui, redissenyat per Marès, ni és tant opulent ni presideix la cruïlla. Més a l’estil del monument a Antonio López, amb estàtua i pedestal quadrangular esculpit, s’està discretament davant la font dels amorets de la cruïlla.

L’itinerari de l’Exposició, girava a la Gran Via direcció Besòs i seguia fins al que avui és la plaça de Tetuan. Per l’Exposició es va posar un altre arc enjardinat dedicat a Isabel II que encarava l’itinerari a l’antic passeig de l’Esplanada arribant a l’arc de Vilaseca, al Saló de Sant Joan i, de nou, travessant les portes del Comerç i la Indústria, a La Cascada. 


Si has arribat fins aquí és que has llegit l'últim subcapítol de "Un primigeni itinerari turístic", una ruta que va configurar l'Ajuntament de Barcelona per a l'Exposició Universal de 1888. Si vols continuar linialment, segueix llegint al capítol cinquè, dedicat a "El Jardí de les Hespèrides" de Barcelona, projectat per Gaudí als Pavellons Güell de Pedralbes. Si vols tornar a l'Índex de Barcelona: Bellesa i Oblit, podràs fer una ullada a tot el contingut.